«La revolución química», de José Ramón Bertomeu Sánchez i Antonio García Belmar

134b-55

La revolución química: Entre la historia y la memoria. José Ramón Bertomeu Sánchez i Antonio García Belmar. Publicacions de la Universitat de València. València, 2006. 296 pàgines.

«Malos tiempos para la lírica»: aquesta podria ser la descripció feta per un rocker impenitent, i no gaire culte, de l’ambient que es respirava en l’Europa del segle xviii. Mentre que «un fantasma recorria el continent» (la revolució burgesa), a l’altra banda de l’Atlàntic els esdeveniments discorrien per altres camins: Washington era triat primer president de la república i els Estats Units d’Amèrica es consolidaven com un nou i puixant país.

Què succeïa mentrestant en el món de la ciència? La recerca es trobava constreta bàsicament a Europa, on, dècades abans, s’havia iniciat la revolució científica. En efecte, ja en el segle anterior, els científics havien iniciat la revisió de la física incidint en l’experimentació i cercant suport a les idees atomístiques (The Sceptical Chymist: Or Chymico-Physical Doubts & Paradoxes, Robert Boyle, 1661). Però la frontera entre la física i la química era molt difusa, quasi inexistent; tampoc no hi havia límits nítids entre la química i les ciències de la salut, la farmàcia i la medicina, que estaven ben establertes. La química, per tant, no tenia entitat pròpia. En aquest context té lloc el que ha estat considerat per nombrosos historiadors de la ciència com el naixement de la química, segons el parer dels autors de manera simplista.

Encara que avui dia resulta evident que la Revolució Francesa no es va iniciar amb la presa de la Bastilla, en determinats àmbits no sembla assumir-se que la química no té pare, per més que Lavoisier puga ser creditor d’aquest títol. En aquesta obra els autors fan un meritori i, al meu parer, reeixit esforç per desmitificar els plantejaments que porten a presentar els treballs d’aquest autor com la base sobre la qual s’ha alçat la química moderna. Al llarg de l’obra els autors destaquen dos aspectes crítics en el desenvolupament del coneixement: la complexitat de l’evolució, que no revolució, de les idees científiques, i que aquesta quasi mai és el resultat del treball d’una sola persona, sinó el de l’activitat, no sempre coordinada i sinèrgica, de nombrosos investigadors que, sovint, es troben molt allu nyats tant geogràficament com, de vegades, filosòficament.

També cal agrair-los l’esforç que realitzen per presentar de manera didàctica i atractiva el desenvolupament de les idees que, partint de teories com ara la del flogist, en principi considerada «consistent» i que, posteriorment, es va mostrar completament errònia, van conduir a l’establiment de les bases de la química com a ciència: la identificació inequívoca d’alguns elements químics i l’existència de relacions estequiomètriques entre ells en diferents compostos com ara l’aigua. Benvingut, doncs, l’esforç dels autors per a destacar la importància que té l’intercanvi crític d’idees i d’experiències per al progrés de la ciència.

© Mètode 2011 - 55. Gen, ètica i estètica - Tardor 2007

Departament de Química Inorgànica i Institut de Ciència dels Materials, UV.