«L’artista en el laboratori», de Xavier Duran

125-56

L’artista en el laboratori: pinzellades sobre art i ciència. Xavier Duran.
Bromera, Alzira, 2007.
272 pàgines.

Ja han passat uns cinquanta anys des que Charles P. Snow va denunciar que les ciències i les arts havien trencat relacions a través del llibre The Two Cultures. Des d’aleshores existeix la convicció que són una parella que no sap conviure. Com acostuma a passar en conflictes amorosos, la comunicació és complicada. A més, l’entorn tampoc no hi ajuda. Des de l’escola estem obligats a escollir: som de ciències i són de lletres. Un cop feta la tria, les matèries de cadascun dels bàndols amb prou feines no es toquen, ni una miserable carícia.

Tanmateix, durant els darrers anys, s’han detectat símptomes de millora en nom de la multidisciplinarietat o la transdisciplinarietat. Han sorgit interessos (o mancances) comuns dels racons més impensats. En molts casos, malauradament, no s’ha anat més enllà de la mera reivindicació tal i com ja havia fet Snow. Un mediador de crisis matrimonials diria que, més que convèncer-nos que hem de viure plegats, cal buscar punts de trobada on el flirteig ha resultat productiu.

I dit i fet. A l’estranger hi ha des de fa pocs anys iniciatives de tot tipus que es dediquen a crear les condicions necessàries per catalitzar la connexió ciència i art de bell nou i reprendre-la allà on Leonardo da Vinci la va deixar. Ja hi ha elogioses historiadores i crítiques de l’art com Lynn Gamwell, Linda Henderson o Siân Ede que han reconstruït i publicitat unes relacions que ara resulta que mai havien desaparegut. Simplement havien quedat fora de l’esfera pública a causa d’una formació científica insuficient dels crítics d’art i a un desinterès dels mateixos científics en temes aliens a la seva especialitat. A casa nostra acumulem també un modest bagatge amb esdeveniments que donen visibilitat a aquesta relació o revistes de l’àmbit de les humanitats (i de la ­ciència com ara Mètode) que incideixen en el binomi. No obstant això, trobàvem molt a faltar una monografia com la que tenim ­entre mans.

L’autor pren el títol (Artists in labs) del nom de l’exemplar programa d’artistes en residència en centres de recerca científica del govern suís. Aquest detall esdevé tota una declaració d’inten­cions i demostra el bon coneixement que l’autor té sobre la matèria. Encara trobo més destacable el fet que l’autor sigui un científic, o comunicador científic si es prefereix. Fins i tot a una escala mundial, resulta francament difícil trobar persones del món de la ciència que s’atreveixin a caminar sobre aquests territoris. El llibre engega amb l’art de les cavernes fins tocar en certs moments les fronteres de l’art contemporani amb el denominat bioart. La llàstima és que aquest lapse tan llarg impedeix aprofundir en cadascuna de les relacions ressenyades i en alguns passatges es crea la sensació d’estar llegint una llista telefònica de connexions entre artistes i coneixement científic. Sigui com sigui, el recorregut proposat està encertadament partit en dues parts. La primera aborda el paper dels materials en la creativitat artística de tots els temps. La química a través dels pigments adopta un rol rellevant. En canvi, la segona part tracta sobre la permeabilitat de la ciència i la tecnologia amb les visions o interpretacions artístiques de la revolució industrial, la medicina moderna o la relativitat.

En resum, el llibre és una excel·lent porta d’entrada cap a la reconciliació i el diàleg entre les dues cultures. No s’hi val a dir que som massa diferents, cosa per cert indiscutible. Malgrat oblidar-ho sovint, com les bones parelles, estem fets l’un per l’altre i ens complementem.

© Mètode 2012 - 56. Matèria d'art - Número 56. Hivern 2007/08

Membre del comitè organitzador d’«Expanding the Space». Professor lector de la Universitat de Barcelona. Departament de Física Fonamental.