‘El gen’, de Siddhartha Mukherjee

El gen
Una història íntima
Siddhartha Mukherjee
Traducció de Xavier Pàmies. La Campana, 2017. Barcelona, 745 pàgines.

L’investigador i oncòleg Siddharta Mukherjee ha aconseguit de nou que un assaig d’alta divulgació siga un èxit. A El emperador de todos los males (Taurus, 2010) ja donà mostra d’unes magnífiques habilitats narratives posades al servei de la difusió d’un tema complex. Guardonat amb el premi Pulitzer de no-ficció, mai un llibre sobre el càncer havia interessat i agradat tant a tothom. A El gen (La Campana, 2017), volum que el mateix autor qualifica de preqüela d’aquell, ens acosta a la història «de la normalitat abans que esdevingui una cosa maligna».

La seua narració avança a través de sis parts ordenades de manera cronològica. En la primera part del pròleg, però, ens transporta a l’Índia per compartir la història de malalties mentals que ha afectat diversos membres de la seua família. «Per a mi –ens justifica– el pes de l’herència no és cap abstracció». Aquesta habilitat per endinsar el lector en el seu món, tant en el més íntim dels desordres mentals familiars, com en el professional de la investigació biomèdica, dota la narració d’un sentit ple.

Il·lustració de Perico Pastor

L’autor inicia la història a l’hort d’un monestir de Brno (República Txeca), on Gregor Johann Mendel comença a entrecreuar pesoleres. Així, com en una novel·la vuitcentista, Siddartha Mukherjee ens presenta personatges que aniran desapareixent per tornar més endavant al llarg del relat: des de Mendel a Francis Galton, James Watson, Francis Crick, Rosalind Franlink, Maurice Wilkins, Craig Venter, Francis Collins… Però no només apareixen els homes i les dones que han protagonitzat aquesta història que arriba fins avui mateix, sinó que també ho fan els espais i les idees. L’eugenèsia, per exemple, ben popular a començament del segle xx, quedarà malmesa després de la Segona Guerra Mundial, amb les atrocitats dutes a terme pels nazis.

L’èxode intel·lectual provocat per la contesa també conduirà a una gran mobilitat entre els científics, no només geogràfica, sinó també entre àrees de coneixement. L’interès de físics i matemàtics per la biologia i, en concret, pels gens, aportarà nous aires a l’estudi de l’herència.

Siddhartha Mukherjee sap que l’acció principal d’una narració ha d’anar farcida d’històries complementàries, que aporten context, profunditat. I tot, de manera senzilla, sense empatxar. Empra constants comparacions i metàfores que no només ajuden a comprendre els conceptes sinó que algunes constitueixen imatges veritablement poètiques, com quan parla de l’hort de Mendel ple de pesoleres de tota mena: «Quan el vent obria les cortinetes d’una revolada, era com si tota l’habitació es transformés en un microscopi gegant».

Des de mitjan segle XX, la genètica ha pres una volada imparable, amb el descobriment de l’estructura de l’ADN, l’ADN recombinant, la ­clonació, el Projecte Genoma Humà… Però també ha despertat inquietuds i preguntes. Mukherjee no evita cap tema. Projecta els llums de la investigació genètica però també les ombres que s’han evidenciat quan els estudis s’han volgut fer de forma precipitada o interessada. De moment, la mateixa comunitat científica ha anat dotant-se de moratòries i d’uns marcs d’actuació que han permès continuar avançant de manera consensuada, però cada vegada és més complicat fixar els límits. Els diferents interessos, les curses per ser primers, diferents aproximacions ètiques, fan que siga necessari un debat més ampli.

La reflexió mou sempre el final de cada capítol. Genètic (és a dir, influït pels gens) no és equivalent a hereditari (que es transmet d’una generació a una altra). L’estudi dels gens ha canviat la perspectiva amb què interpretem no només la malaltia sinó també qüestions com la raça, el sexe o la intel·ligència. Com ens explica, «des d’un punt de vista genètic, una persona africana de Nigèria és tan “diferent” d’una persona de Namíbia que no té gaire sentit incloure’ls en una mateixa categoria».

«La manipulació dels gens ens canvia. Podem modificar el nostre propi llibre d’instruccions i això implica prendre decisions importants»

El gen aborda un tema tan necessari i actual que gairebé es converteix en imperatiu llegir-lo. El llibre ens recorda constantment que mutació significa variació i que sense aquesta, no hi ha evolució. Si la variació genètica és motor de l’evolució, el nostre impuls, com alerta l’autor, és homogeneïtzar-nos. En els darrers anys, amb la manipulació de cèl·lules mare i l’edició de gens gràcies a CRISPR/Cas9 (amb l’opció d’eliminar però també d’afegir variacions), les expectatives en la nova enginyeria genètica no han parat de créixer. Però al mateix temps, ho fan també els dilemes.

La manipulació dels gens ens canvia. Actualment som capaços de «llegir» i també d’«escriure» el genoma humà. Podem modificar el nostre propi llibre d’instruccions i això implica prendre decisions importants. Com afirma Mukherjee: «No cal tenir un títol superior en biologia molecular, filosofia o història per adonar-se que la confluència d’aquests dos grans esdeveniments és una mena de salt al buit». Potser lectures com aquesta ajuden a anar desplegant xarxes que ens permeten fer el salt amb garanties de no fracassar.