Genes de colores
Lluís Montoliu
Il·lustracions de Jesús Romero
Next Door Publishers. Pamplona, 2022. 232 pàgines.
Els colors de la vida il·luminen el mosaic de la lluita per l’existència: la clorofil·la fa accessible l’energia dels elusius fotons solars i les antocianines florals atrauen l’ànsia copuladora d’un borinot. Els colors exhibits pels éssers vivents sempre han captivat els estudiosos i sovint són trets lligats als avenços en les ciències de la vida. Gregor Mendel, de qui enguany celebrem el bicentenari, va triar una sèrie de característiques de les plantes, com el color de les flors o de les llavors, per realitzar els seus mítics experiments sobre l’herència. Mentre el monjo s’entretenia amb el sexe de les plantes al jardí del seu monestir, a la campanya anglesa Charles Darwin polia les edicions successives de L’origen de les espècies. A partir de la tercera, Darwin hi incorporà una introducció històrica. Hi reconeixia que el metge William Charles Wells havia invocat per primera vegada l’acció de la selecció natural el 1813 en referir-se al caràcter adaptatiu del color de la pell humana sota diferents condicions ambientals: «Amb el temps es produiria una raça cada vegada més fosca [que] seria la millor adaptada al clima [i] es convertiria finalment en la raça més predominant, si no l’única, en el país concret en què s’havia originat.» En Darwin, el color té una funció important, sobretot com a protagonista de la selecció sexual. La llista d’exemples del paper del color en el drama de la vida seria infinita. Com també seria infinita la relació de les implicacions culturals i socials de la percepció humana de la pigmentació. Les frases fetes «roig mal pèl» o «cabell ros, cabell pollós» destil·len prejudicis populars basats en els pigments. Des de temps immemorials, l’aspecte extern –el color, sobretot, de la pell– marca la manera com hem tractat l’altre, massa sovint amb conseqüències tràgiques per a aquells vistos com diferents. Però el coneixement biològic de la pigmentació humana ens ha revelat la irrellevància genètica d’aquests prejudicis. La bibliografia al respecte és aclaparadora però ara em vull referir a l’obra més recent de Lluís Montoliu, amb la genètica de la pigmentació dels animals com a fil conductor d’una narració captivadora des de les primeres pàgines.
Genes de colores conta i documenta una història, la del coneixement de les bases genètiques dels colors en els animals. En aquesta aventura intel·lectual òbviament trobem genetistes –tant si s’ho miren des de la perspectiva molecular com si adopten un enfocament poblacional–, biòlegs evolutius o bioquímics, que componen un llenç complex sobre l’origen, la diversitat i la funció dels colors animals. No sols ens acosta a les peculiaritats pigmentàries dels humans: pel llibre circulen amb naturalitat i desperten la nostra curiositat gats, gossos, cavalls, zebres, polps o camaleons. També trobem la història d’alguns hereus intel·lectuals de la redescoberta de Mendel, com William Ernest Castle o l’Abbie E. C. Lathrop, una pionera, per a mi desconeguda, de l’ús experimental dels ratolins. Lathrop, a qui una malaltia genètica obligà a deixar la seua professió de mestra, s’establí com a criadora de ratolins que venia com a mascotes, però que també va tenir com a clients genetistes com Castle, i va implicar-se així en la criança d’animals adequats per a la investigació. Tot això i molt més ho explica Montoliu com si fos una pel·lícula apassionant sobre els orígens de la genètica moderna.
No puc passar per alt que l’autor no s’està de mencionar l’ús polític de la genètica cada vegada que una injustícia o una discriminació es basa en la pigmentació humana. Blanc contra negre, negre contra albí i així fins a l’infinit d’agressions racistes que no poden justificar-se per la biologia sinó per l’odi i l’afany de subjugació del diferent. Montoliu, un genetista de pedra picada que investiga sobre albinisme, fa una presentació dels dilemes i prejudicis associats a la genètica humana des d’un profund domini de la bioètica.
Estem davant d’un producte inconfusible –per la seua confecció acurada– de la factoria Next Door Publishers. Amb una tipografia i maquetació impecables, les il·lustracions de Jesús Romero són un magnífic complement al text de Montoliu. L’artista, d’estil eficaç i un oportú domini de la paleta de colors, presenta una sèrie d’imatges relacionades amb el contingut de cada capítol, carregades de missatges evocadors. Una xica amb una cabellera que va del ros més lluminós al bru profund, un xiquet negre albí amb un braç biònic o una Abbie E. C. Lathrop flautista encantant centenars de ratolins. Tot el conjunt constitueix una mostra de bon gust i, per què no dir-ho, una obra d’art.
«No sabem com és que certs colors, sons i formes donen plaer a l’home i als animals inferiors, és a dir, com es va adquirir per primera vegada el sentit de la bellesa en la seua forma més simple» escrivia Darwin en L’origen de les espècies. Nosaltres tampoc no tenim ni la menor idea de què hagués passat si Darwin hagués llegit Mendel. Els seus experiments amb pèsols potser són un cas de ciència prematura però és cert que Darwin tampoc no va trobar cap pista hereditària vàlida en la seua ingent recerca sobre hibridació en plantes i animals. El que sí que podem celebrar avui, amb un llibre bell i útil com el de Montoliu, és que la genètica i la genòmica són disciplines madures que il·luminen la comprensió del món i de nosaltres mateixos.
