‘La chispa creativa’, d’Agustín Fuentes
La imaginació ens farà humans
Com a bon fenomen de masses, el David de Miquel Àngel té un grup de teloners que precedeix la seua entrada en escena: al corredor de la Galeria de l’Acadèmia de Florència que condueix a la magnus opus de l’artista florentí, trobem un conjunt de cossos que semblen atrapats en grans blocs de pedra. Els coneguts com a «presoners» són un conjunt d’estàtues representant esclaus que es van quedar a mig fer. Aquesta circumstància crea la il·lusió que els esclaus estan presoners dins la roca i, en contrast amb la polidesa del David, ens ajuda a capir la dificultat de l’empresa, d’extraure del marbre una figura que encara hui talla l’alè als seus admiradors.
Tres milions d’anys abans, en algun lloc d’Àfrica, a un hominí se li acut que amb un objecte afilat a la seua disposició tallaria més ràpidament la carn de les preses que els predadors de torn abandonen amb alguns brins encara enganxats als ossos. Aquest hominí segurament cerca entre les pedres que té al seu voltant, en troba una que s’ajusta al que busca, i una altra que l’ajudarà a donar-li la forma adient a base de colps. Una forma que, d’alguna manera, intueix dins la pedra. Probablement s’aixafa la mà amb el primer colp, i potser també amb el segon, però ho continua intentant. I d’aquesta manera, la creativitat humana fa una passa endavant i continua avançant, a força de picar pedra, fins que Michelangelo Buonarroti és capaç d’esculpir un grapat de rínxols perfectes sobre el cap del David.
En el primer capítol de La chispa creativa (Ariel, 2018) el primatòleg i antropòleg Agustín Fuentes defineix els primers membres del gènere Homo com a «paquets de proteïnes fàcils de digerir» per a una bona varietat de predadors que hi mostraven predilecció. Una manera molt concisa de mostrar la fragilitat d’uns éssers indefensos davant les contínues amenaces dels paratges africans. Com s’ho van fer aquests paquets de proteïnes de metre i mig per, no només sobreviure, sinó arribar a imposar-se per tot el planeta? Per a Fuentes hi ha un punt clau que no s’ha tingut prou en compte en el relat de la història de l’evolució humana: la imaginació. És a dir, la nostra capacitat per a trobar solucions creatives als problemes.
Amb aquesta tesi present, Fuentes du a terme un recorregut exhaustiu per la història dels éssers humans. D’exemples de la creativitat com a força motora, en dóna moltíssims: inicia, per exemple, amb la ja esmentada fabricació d’objectes lítics que va provocar canvis importants en el cervell d’Homo, i també en la seua capacitat de relacionar-se amb la resta del grup. Modelar una pedra perquè poguera tallar la carn de la carronya era un coneixement que calia compartir: això assegurava més rapidesa i eficàcia per a assortir-se’n abans que arribara un altre carronyaire més ben equipat per a la disputa (o bé un altre depredador amb ganes d’engolir-se un d’aquells paquets de proteïnes).
El repte de «menjar sense ser menjats» ocupa la part central de l’obra de Fuentes. Les diferents estratègies creatives per a trobar aliments reflecteixen la capacitat d’observació i retenció de coneixements que els nostres avantpassats aconseguiren. Crida l’atenció, per exemple, el cas de la mel i el germen de la caça: a banda de consumir carn de la carronya, fruits i plantes comestibles, és ben probable que els primers membres d’Homo atracaren bucs d’abelles sempre que podien. La mel era una gran font de proteïna i sucres, i un caprici excepcional. A partir d’això, Fuentes llança la següent teoria: i si, una d’aquelles vegades, es van adonar que les restes de mel que regalimaven per l’arbre atreien altres animalons? I si van observar aquesta circumstància unes quantes vegades fins a establir-ne un patró? I si, arran d’allò, van pensar a amagar-se darrere dels matolls i esperar que arribaren els animalons, disposats a llepar feliçment les restes de mel, amb una pedra llesta a la mà? La creativitat per a obtenir aliment va preparar el terreny per a la caça, i d’aquí el camí cap a la cuina amb foc, la domesticació d’animals i plantes i, finalment, la creació de poblats sedentaris establerts sobre aquestes bases.
«Aquest planeta mai no deixarà de plantejar-nos reptes i els éssers humans haurem de continuar imaginant per a superar-los»
Dit així, potser sona massa senzill, però els quatre capítols que Fuentes dedica a la qüestió del menjar i les seues ramificacions ens deixen clar que no ho va ser gens. Però Fuentes no només parla de les estratègies d’Homo per a no passar gana: en els següents capítols analitza qüestions ja introduïdes abans, com l’ús de la violència cap a altres grups d’Homo o membres del mateix; la creació del sexe social –no lligat a la reproducció– com a estratègia creativa d’establir vincles emocionals; el sorgiment de les religions com a manera de cohesionar grups a gran escala; el naixement de l’art per a carregar de significat el nostre món, i, finalment, l’aparició del pensament científic com a estratègia per a entendre’l i dominar-lo.
Al llarg de tot el llibre, Fuentes basa les seues argumentacions en dos pilars clau: l’observació del comportament actual d’altres primats també (limitadament) creatius –sobretot dels ximpanzés– i el registre fòssil d’ossos i utensilis humans, que li serveixen per a desmuntar certs mites lligats a la «naturalesa humana», com la seua presumpta disposició a la guerra o la rigidesa dels rols de gènere masculí i femení. Aquesta gran quantitat d’exemples concrets, extrets d’estudis antropològics i paleoantropològics, no només dóna una gran solidesa a les seues teories, sinó que conformen una lectura d’allò més il·lustrativa.
Fuentes, però, conclou la seua dissertació amb un advertiment: tot i la sensació que tenim (als països occidentals, sobretot) de ja tenir-ho tot «superat», encara ens queda molt a fer. Aquest planeta mai no deixarà de plantejar-nos reptes i haurem de continuar imaginant per a superar-los. Hem arribat on som perquè som l’espècie creativa, capaç de cooperar a gran escala i de trobar solucions imaginatives als desafiaments naturals més complexos. Per a seguir endavant i superar els actuals, caldrà que continuem sent tan curiosos i creatius com aquell avantpassat que va trobar un cudol i hi va veure un ganivet. La nostra existència en depèn.
Il·lustració: Perico Pastor
