‘¿Quiénes somos y cómo hemos llegado hasta aquí?, de David Reich

Quiénes somos y cómo hemos llegado hasta aquí
ADN antiguo y la nueva ciencia del pasado humano
David Reich
Antoni Bosch editor. Barcelona, 2019. 386 pàgines.

D’uns anys ençà, el relat de qui som, de com hem arribat a ser d’aquesta manera, ha començat a embullar-se. Les anàlisis de l’ADN antic han capgirat en molt poc temps la concepció tradicional de la història de la nostra espècie. A qualsevol de nosaltres se’ns fa difícil imaginar un món poblat per diversos subgrups humans, però aquest escenari va ser l’habitual fins no fa (relativament) tant. El llibre de David Reich, catedràtic de Genètica de Harvard, explica com, amb les noves tècniques d’anàlisi, l’ADN antic ens està ajudant a reconstruir el puzle del passat de la humanitat.

L’anàlisi dels primers genomes antics, a partir de 2010, i d’altres que han vingut tot seguit, ha aportat evidències de migracions i mestissatges que han canviat la manera d’entendre la història humana. Ha permès conèixer certs entrecreuaments entre neandertals, els humans moderns que vivien fora d’Àfrica i altres grups arcaics com els denisovans en un passat de barreja genètica, que sembla característica de la condició humana. En aquest context, la metàfora de l’arbre, tot i que és una analogia útil per a il·lustrar les relacions entre espècies, resulta arriscada –assenyala l’autor— per a les poblacions humanes, ja que el genoma ha mostrat que s’han produït hibridacions de poblacions molt divergents: «En compte d’un arbre, tal vegada seria millor emprar com a metàfora una planta enfiladissa que es ramifica i es torna a mesclar en el passat remot.»

El mateix laboratori d’ADN antic que dirigeix David Reich ha contribuït a moltes de les anàlisis que narra en el llibre. Per tant, es tracta d’un document en primera persona d’un dels investigadors més destacats en aquest camp. Reich es va formar amb Svante Pääbo, director del Departament de Genètica de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva, amb qui va treballar en els projectes del genoma neandertal i denisovà. En 2013 va posar en marxa el seu propi laboratori als Estats Units i només quatre anys després, en 2017, havia generat les dades de genomes complets de més de 3.000 mostres antigues. Per si algú dubta de la velocitat a què avancen les tècniques de recol·lecció i anàlisi de l’ADN humà antic.

Però arribar a aquesta capacitat de lectura del codi humà antic no ha estat fàcil. David Reich aporta una gran profusió de detalls sobre tècniques, dificultats amb els permisos per a l’obtenció de certes mostres, la necessitat de dissenyar algoritmes per a tal quantitat de dades… La història de la humanitat és bastant més complexa que no ens pensàvem i l’autor planteja una narració divulgativa però sense renunciar als matisos i la documentació (inclou un apartat de referències per capítols, un altre amb notes sobre les il·lustracions i mapes del llibre i un índex analític final). 

Després d’una detallada introducció, David Reich reconstrueix, de manera igualment minuciosa, allò que es coneix de les poblacions i dels fluxos migratoris que es van anar estenent per tots els continents. La gent que habita en un lloc gairebé mai descendeix exclusivament de la gent que hi va viure en un passat remot. Les poblacions sempre han estat en moviment i el genoma mostra no només els mestissatges sinó el temps en què van ocórrer, de manera que es poden seguir les vies migratòries dels diversos grups. Així, s’ha trobat que les poblacions europees actuals provenen de grups ancestrals de caçadors-recol·lectors, dels primers agricultors que arribaren des d’Orient i dels iamna, grups de pastors arribats des de l’estepa. El mateix ocorre en l’Índia, resultat de mestissatges entre dues poblacions ancestrals, producte al seu torn de barreges anteriors. Els diversos capítols d’aquesta part recorren la genealogia humana arreu del món i deixen palesa l’escassesa de dades disponibles per a estudiar els darrers 50.000 anys a l’Àfrica (en comparació amb la riquesa de fonts que es tenen, per exemple, d’Euràsia).

En aquest sentit, hi ha en el llibre una reiteració de la necessitat d’entesa i de treball conjunt entre genetistes, paleontòlegs, arqueòlegs, historiadors i lingüistes. L’objecte d’estudi és ampli i complex, mentre que el coneixement tendeix a ser cada vegada més especialitzat. Els experts en un camp necessiten cada vegada més els experts locals i d’altres disciplines per a trobar les explicacions més escaients.

La tercera part del llibre és, segurament, aquella en la qual l’autor adopta un to de reflexió més personal. Les dades genètiques mostren desigualtats al llarg de diverses èpoques i llocs (societats estratificades en grups altament endogàmics, relacions de poder entre homes d’un grup i dones d’un altre…) i també confirmen singularitats genètiques en poblacions humanes (per exemple, el predomini de l’anèmia falciforme en grups d’ascendència d’Àfrica occidental). Sense dubte, l’anàlisi de l’ADN antic ha servit per a donar resposta a controvèrsies científiques sobre el nostre passat. Però, tal com li preocupa a l’autor, el fet que s’hagen presentat diferències genètiques entre grups de poblacions ha estat emprat per a revifar, en certs sectors conservadors, el debat sobre les races i les diferències biològiques entre aquestes. Tot i que Reich deixa clar que el concepte de raça no és útil –per ser poc precís i per la càrrega que arrossega– i advoca per canviar-lo pel d’ascendència, és conscient que les dades poden ser malinterpretades («misused», afirma en el seu web) i que, com ja ha passat altres vegades, poden ser atiades per persones i grups amb idees supremacistes. En un context de polarització ideològica, és comprensible que Reich haja volgut explicitar la seua posició personal. De fet, no dubta a desautoritzar els arguments racistes de persones de gran ressò mediàtic, com l’escriptor i antic periodista de The New York Times Nicholas Wade, o del mateix James Watson, codescobridor de l’estructura de l’ADN. 

David Reich insisteix a destacar que no existeix cap grup «pur», sinó que tots estem connectats a través d’una gran quantitat de relacions que ni podíem imaginar fa uns pocs anys. Tots som una barreja resultat de moltes més barreges anteriors. Potser sí que estem fets, com deia Pròsper a La tempesta, de la mateixa matèria que els somnis. Aquests, encara que s’esvaïsquen, sempre es poden evocar. El material genètic que som manté la petjada d’un passat, la memòria d’un record més complex que no ens pensàvem i que encara no ha acabat d’explicar el seu relat.