|
Deixant a part els articles i treballs sobre papallones diürnes, que són legió infinita, els llibres que tracten aquest grup d’animalons són nombrosos, en general, i el nostre àmbit geogràfic no és una excepció. Mentre que sobre altres insectes no hi ha gairebé res, o res, de lepidòpters es podria dir que «n’hi ha massa», sobretot si pensem en algunes publicacions fetes amb poc rigor i que no citarem. Sens dubte, no n’és aliè el fet que, semblantment al que passa amb els ocells entre els vertebrats, les papallones són els més vistosos i populars de tots els grups d’invertebrats. Ja al segle xix trobem diverses obres, com ara el Catálogo metódico y razonado de los lepidópteros […], de Miquel Cuní i Martorell (1874). Curiosament, al segle xx, la primera obra que tracta amb profunditat el tema que comentem és feta per l’italià Orazio Querci, el 1932, en la seva llengua; és la poc coneguda Contributo alla conoscenza della biologia dei Rhopaloceri iberici. Després vingué un llarg període de sequera, a causa de la Guerra Civil i de la postguerra, de manera que hem d’esperar fins a 1970 perquè vegi la llum una obra excel·lent amb fotos d’una qualitat mai vista, però de nou escrita en un idioma estranger per William B. L. Manley i H. G. Allcard: A Field Guide to the Butterflies and Burnets of Spain. Poc després, el 1973, aparegué la traducció al castellà de la guia de camp de Lionel G. Higgins i Norman D. Riley sobre les espècies europees, amb bons dibuixos. Tot i l’adaptació d’Oleguer Escolà, tenia l’inconvenient que «n’hi sobraven» moltes que no són ibèriques. L’any següent van sortir els dos volums de M. R. Gómez Bustillo i F. Fernández-Rubio i calgué esperar fins el 1991 perquè aquest darrer autor tregués els seus dos toms. L’inici del nou segle ens portà un notable avenç amb la guia de Tom Tolman i Richard Lewington (2002), ja que, tot i ser d’àmbit europeu, resultà de gran utilitat perquè estava molt ben adaptada a la península Ibèrica per Constantí Stefanescu i Jordi Jubany. No entrarem en les obres regionals perquè solen tenir poc interès, llevat de la més recent: la de Sergi Montagud i J. A. García-Alamà (2010), de gran qualitat (ressenyat en Mètode 79). Finalment, no podem deixar de citar l’atles iberobalear (García-Barros et al., 2004), que recollí totes les informacions locals en uns mapes de distribució de gran precisió i utilitat. La part inicial del llibre que ressenyem és totalment recomanable perquè et posarà al dia en tots els aspectes fonamentals: la posició sistemàtica i distribució del grup, la morfologia de totes les fases del cicle biològic i els mètodes de recol·lecció, la conservació i les tècniques d’estudi. Un dels temes que explica –i resulta innovador– és que els hespèrids, tradicionalment considerats com a una superfamília independent, s’han d’integrar dins dels Papilionoidea com una família més perquè les investigacions filogenètiques (anatòmiques i moleculars) més recents així ho aconsellen (els hespèrids no ocuparien una posició basal i els papiliònids serien el grup germà de la resta de la superfamília). Això també desaconsella continuar utilitzant l’expressió tan habitual de ropalòcers per a referir-se al grup, substituint-lo per papilionoids. |
Lepidoptera Papilionoidea «És una obra de referència
|
|
 Làmina de nimfàlids. |
||
|
Tanmateix, el corpus de l’obra és la descripció de les 226 espècies, agrupades en 84 gèneres, 18 subfamílies i 6 famílies: licènids, riodínids, papiliònids, hespèrids, pièrids i nimfàlids. Encara que els autors han contribuït en els diferents capítols, Miguel López Munguira s’ha encarregat especialment de les dues primeres famílies, Enrique García-Barros, dels satirins (subfamília dels nimfàlids) i Constantí Stefanescu, de la resta. Això és una garantia de que totes les papallones han estat tractades els millors entomòlegs coneixedors de cada grup. Per facilitar la determinació, trobem claus dicotòmiques abans de les fitxes de cada papallona. Aquestes consten dels apartats següents: descripció morfològica, distribució geogràfica i biologia. La descripció és molt acurada i de totes les fases, sovint recolzada amb esquemes alars, dibuixos de les genitalia o fotografies dels ous. La distribució es complementa, de vegades, amb un mapa molt precís de quadrícules UTM. A l’últim apartat hi trobem el rang altitudinal, les preferències ambientals, l’època de vol, el nombre de generacions segons la zona, les plantes nutrícies de l’eruga i altres dades d’interès, com ara l’estat de conservació. Finalment, després de l’extensíssima bibliografia, la llista taxonòmica-sinonímica i l’índex, hi ha una sorpresa poc habitual en els altres volums de la sèrie: làmines de fotos de totes les espècies per les dues cares, que ajuden molt a la identificació. Deia el Dr. Ramon Margalef que sobren publicacions locals, que acumulen dades i més dades, i falten obres de síntesi. Doncs bé, estem segurs que s’alegraria amb l’aparició d’aquest llibre de gran utilitat, model de la manera com s’han de fer les recopilacions d’informació. En definitiva, és una obra de referència i de consulta obligatòria per a tots els interessats en l’apassionant món de les papallones. Albert Masó. Biòleg, professor, escriptor i fotògraf de natura (Barcelona). |
|
