|
Darrere del pseudònim exòtic, s’amaga l’escriptor brasiler Júlio César de Mello i Souza, un enamorat de les matemàtiques i del món àrab –tot i que mai, però, no va trepitjar cap desert ni palau com els que descriu als seus llibres–. Es tracta, ni més ni menys, del divulgador en matemàtiques més conegut de tots els temps, amb una obra fonamental, que és precisament L’home que calculava(1938), editada de nou en català per l’editorial La Magrana. El llibre és un recull d’anècdotes, protagonitzades per Berenize Samir, un calculista persa qui, de la mà del personatge que en primera persona ens narra les seues peripècies, recorre camins i palaus ajudant tothom amb la seua prodigiosa habilitat matemàtica. Tot i que el narrador queda reduït a un simple testimoni dels meravellosos càlculs fets per Berenize, i que la història és poc més que una excusa molt simple per anar encadenant els problemes que Berenize va resolent, el llibre s’aguanta, ho ha fet des de fa tres quarts de segle, gràcies a l’enginy de l’autor, a la seua capacitat per despertar l’interès del lector i motivar-lo a ficar-se de cap en un camp que la majoria trobem més aviat ardu. La manera com són redactades cadascuna de les situacions és, potser, una de les principals claus de l’èxit d’aquesta obra. Totes tenen una estructura comuna: exposició, solució i explicació. Així dit no sembla gran cosa, però el fet és que el professor Tahan –suposem que li hagués agradat fer-se dir així– fa que la guspira del misteri i el suspens bote quan entenem el problema; ens sorprenguem amb la solució proposada, que gairebé sempre desafia el sentit comú; i finalment ens delitem amb l’explicació del procés deductiu que ha portat Berenize a repartir els beneficis de la venda d’uns melons, fer operacions aritmètiques complexes o repartir els camells d’una herència. I parlant de camells, aquesta història memorable narrada al capítol tres és l’essència del llibre i, sens dubte, l’anècdota que ha transcendit d’aquesta obra i del seu -autor, fins erigir-se en l’exemple perfecte del plaer de la resolució de problemes. No em puc resistir a plantejar-ho aquí: tres germans reben 35 camells en herència. Segons la voluntat del difunt pare, el repartiment s’ha de fer de manera que un d’ells en reba la meitat, l’altre una tercera part i el tercer germà, una novena part. Com fer la partició si cap d’aquestes divisions és exacta? És un bon moment per acostar-se a aquesta nova edició del llibre. Em pregunto si, d’acord amb la que és la posició ben coneguda de l’autor, no tindria sentit revolucionar l’ensenyament de les matemàtiques. A Europa, a l’Estat espanyol i a casa nostra, el coneixement de les matemàtiques és deficient. No passa el mateix a Àsia, per exemple, potser fruit d’una cultura de sacrifici i repetició que ens és –ens agrade o no– aliena en gran mesura. Més que no imposar aquest model d’èxit oriental, podríem plantejar-nos-en un altre, també oriental, però molt més poètic i sensual, basat en el misteri i el plaer de les matemàtiques. No ho dic jo, ho diu el mateix Berenize, alter ego del professor de Mello: sense el somni o la fantasia, la ciència es corromp. És ciència morta. Manel Porcar. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, UV.
|
L’home que calculava |
