La lógica de los monstruos
¿Hay alternativas a la naturaleza tal como la conocemos?
Ricard Solé
Tusquets. Barcelona, 2016. 245 pàgines.
«Hi ha alternatives a la naturalesa tal com la coneixem?» Amb aquest subtítol comença el nou llibre de divulgació científica de Ricard Solé. En La lógica de los monstruos, Solé intenta abordar un tema d’una gran complexitat: quins són els límits de la naturalesa. Considerem el següent tipus de preguntes: no podria la biologia variar sense fi per a donar qualsevol forma que ens puguem imaginar? Per què no ho veiem? Per què l’univers que percebem té tres dimensions espacials i una de temporal? Aquestes qüestions semblen no tenir una contestació definitiva a priori i, en efecte, així és per norma general. No obstant això, el coneixement científic sobre els temes fonamentals de la naturalesa ha avançat prou en els últims anys per donar-los una resposta, almenys de manera aproximada. I això és el que intenta l’autor en aquest llibre. De la mà del seu bon coneixement històric i científic, Ricard Solé va desenvolupant a poc a poc el que la ciència sap de per què l’univers és tal com el percebem i coneixem. Parafrasejant un dels meus ídols científics, Richard Feynman, «la imaginació de la naturalesa és molt, molt major que la de l’home», i les respostes que ofereix aquest llibre demostren que, per molt que creguem saber, la naturalesa sempre troba una forma de sorprendre’ns i corprendre’ns.
El llibre té una clara progressió des de les coses més petites fins les més grans. Al llarg dels seus set capítols, Ricard Solé ens transporta des dels simples bits d’informació de la màquina de Turing, passant per la biologia molecular, l’evolució d’organismes vius, la ment humana i la seua capacitat de comunicació, les societats que es formen en la biosfera, fins a arribar al mateix univers en el seu conjunt. Tots els capítols tenen un esquema semblant, es parteix d’una introducció que estableix les bases del problema i planteja qüestions, que a poc a poc va desenvolupant, unint i contestant hàbilment. Sempre hi ha un exemple que sorprèn i et fa pensar.
«De la mà del seu bon coneixement històric i científic, Solé va desenvolupant a poc a poc el que la ciència sap de per què l’univers és tal com el percebem i coneixem»
Personalment, tres em van cridar molt l’atenció. El primer tracta sobre l’estructura del nostre codi genètic, el qual sembla estar modelat per l’evolució per minimitzar quasi al màxim possible els errors que pot cometre. Podria parèixer que el codi existent avui en la pràctica totalitat dels éssers vius sobre aquest planeta podria ser d’una altra forma i funcionar amb la mateixa fiabilitat, però, segons el que s’ha vist, no és així. El segon exemple correspon al sorprenent cas d’ulls compostos d’una sola cèl·lula! És sorprenent veure que una estructura a priori tan complexa com un ull pot formar-se dins d’un organisme unicel·lular. El tercer exemple està relacionat amb la nostra capacitat de parlar i l’existència de paraules ambigües, ja que, a més d’útils, sembla que és necessària l’existència d’aquestes paraules perquè el nostre cervell navegue per l’espai de possibilitats d’una manera molt més eficaç. Posem per exemple la paraula cosa, àmpliament utilitzada en molts idiomes i el significat de la qual depèn en gran part del context. Tots aquests exemples ens mostren que en la naturalesa hi ha diferents mecanismes per a accedir a la mateixa solució, la qual cosa ens permet reflexionar sobre el que és necessari i el que és contingent. Fins i tot amb totes les possibles opcions que ens permet la naturalesa, només s’explora una petita fracció a causa de les restriccions que exerceixen múltiples forces originades per les mateixes lleis de la física. I a pesar de tot, és curiós veure l’èxit de la nostra biosfera, per posar un exemple.
No obstant això, cap llibre és perfecte i en aquest en particular trobe un parell de detalls que m’agradaria apuntar, sempre des d’un punt de vista constructiu. El primer de tot és que, potser per la complexitat del tema del llibre, a vegades sembla que l’autor es posa a divagar sense rumb fix per arguments i idees pròpies. En la meua opinió, aquests moments són un al·licient quan estan ben delimitats, però unes poques vegades la unió de conceptes no és igual de forta que en altres parts de l’obra. D’altra banda, hi ha certs moments en què l’autor amolla algun comentari de tall polític que no casa molt bé amb l’estil del llibre, un fet que trobe que resta punts a una obra tan interessant per se, i que no necessita aquest tipus d’eines per a divertir. Finalment, el nivell del que s’explica és a vegades molt bàsic si ets algú amb una mica de cultura científica, la qual cosa té un efecte clarament positiu en aquelles persones profanes en la matèria, però que potser faça arrere gent ja bregada en el camp. No obstant això, tal com un bon amic em diu moltes vegades, «que ningú et prive del plaer d’escoltar coses que ja saps». El llibre val la pena independentment de l’experiència científica que es tinga.
«Tenim entre mans un llibre que farà qüestionar-se a més d’un la naturalesa de què som fets»
La lógica de los monstruos és altament recomanable, no en tingueu dubte. És divulgació científica, però amb un objectiu més ambiciós que el de molts dels llibres que et pots trobar a les prestatgeries de les llibreries avui dia. La labor de Ricard Solé per unir informació tan variada ofereix un bon resultat, imagine que en gran part a causa la seua doble formació com a biòleg i físic, a més de la seua gran habilitat a l’hora d’escriure i explicar conceptes complexos d’una forma molt plana, simple i intel·ligible. Com a resultat, tenim entre mans un llibre que farà qüestionar-se a més d’un la mateixa naturalesa de què som fets. I no serà mal resultat si al final de tot acabes amb més preguntes que no en tenies quan vas començar, ja que al capdavall l’avanç i la ciència es nodreixen de la passió generada per aquestes preguntes interessants per respondre.
