«Los sentidos de las aves», de Tim Birkhead

Cranis asimètrics i dobles fòvees

sentidos aves portada

Los sentidos de las aves
Tim Birkhead
Traducció d’Ana González Hortelano. Capitán Swing. Madrid, 2019. 288 pàgines.

Per què la còpula del pardal de bardissa dura una dècima de segon, mentre que la del lloro negre gros dura més d’hora i mitja? Senten plaer? Són capaços els petrells prions antàrtics de detectar «paisatges d’olors» sobre l’oceà per a trobar la seua font d’aliment? Com veu el món un falcó, amb la seua doble fòvea, volant en picat a més de 300 km/h? Per què l’oca de galta blanca «vetla» la seua parella morta durant més d’una setmana? Tim Birkhead ens acompanya en un recorregut pel món a la recerca dels ocells més sorprenents, i ens explica el que (es pensa que) senten ells en executar determinats comportaments. Així, capturem kàkapos en la nit neozelandesa, anellem pollets de somorgollaire als penya-segats de l’illa gal·lesa de Skomer, busquem picots alabarrats als pantans de Florida o estudiem el comportament sexual dels Bubalornis a Namíbia. Tot això, amb un llenguatge rigorós, però alhora planer, perfectament copsat per la traducció d’Ana González. Birkhead complementa els seus més de quaranta anys d’experiència estudiant el comportament dels ocells amb entrevistes a nombrosos investigadors i investigadores de tot el món, i una extensa i actualitzada revisió bibliogràfica.

L’edició és sòbria, quasi espartana, on només mitja dotzena d’il·lustracions en blanc i negre trenquen la monotonia de lletres. D’altra banda, quasi no hi ha errors tipogràfics; llàstima que potser el menys intranscendent haja anat a parar a la solapa frontal del llibre, on se cita un altre dels llibres de Birkhead, Una sutil perfección, sobre els ous dels ocells, i que ha quedat com Una sutil percepción.

El llibre inclou, és clar, un capítol per a cadascun dels cinc sentits: vista, oïda, tacte, gust i olfacte. Però també un sobre el sentit magnètic, i un altre sobre les emocions (el més especulatiu i, alhora, provocador). Però, allunyat d’una descripció impersonal, Birkhead submergeix el lector en el procés de descobriment, contextualitza les troballes i explica la motivació dels investigadors implicats, i introdueix, de pas, les bases de la metodologia científica. Esment especial, en aquest context històric, mereix el capítol dedicat a l’olfacte, l’estudi del qual ha estat dominat per dones, després dels treballs pioners de Betsy Bang («Ella soleta va transformar l’estudi de l’olfacte aviari») i Bernice Wenzel en la dècada dels cinquanta.

Són incomptables els detalls que es podrien destacar d’aquesta obra, que sorprendran i fascinaran tant l’aficionat als ocells i a la naturalesa en general com el professional, que sens dubte descobrirà aspectes sobre els ocells que difícilment hauria imaginat. La capacitat dels ocells de l’oli de volar en la foscor mitjançant l’ecolocalització; del tètol cuabarrat, de volar ininterrompudament durant 11.000 km, segurament dormint en vol; del territ gros, d’utilitzar les diferències de pressió generades quan introdueix el bec en l’arena per a detectar els bivalves que s’hi amaguen, o del gamarús de Lapònia de situar amb precisió un ratolí, invisible sota la neu, per mitjà de l’asimetria de les orelles, són una mostra de les sorpreses que ens ofereix el text.

© Mètode 2020 - 104. Les plantes del futur - Volum 1 (2020)
POST TAGS:
Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).