En el seu llibre de 1802 Natural theology or evidences of the existence and attributes of the Deity, el reverend William Paley va portar l’argumentació a favor de l’existència de Déu basada en l’existència del disseny fins als límits de l’excel·lència. La «cinquena via» de Tomàs d’Aquino es beneficiava així del desenvolupament espectacular de la història natural al segle xviii: el coneixement naturalístic de Paley era grandiós. A través de la descripció apassionada de múltiples òrgans i estructures en els animals, Paley ofereix un impressionant panorama de la complexitat dels éssers vius. La idea clau és que no hi pot haver disseny sense disse nyador, de la mateixa manera que no pot concebre’s l’existència d’un rellotge sense rellotger. Per això la llarga argumentació de Paley és una inferència de l’existència de Déu a partir de l’observació del disseny dels éssers vivents. Un dels seus exemples preferits és l’ull humà, que Paley compara amb l’òptim disseny òptic d’un telescopi. Per a l’autor, no pot haver emergit mai per atzar una estructura tan complexa com l’ull, de la mateixa manera que ningú pensaria que el telescopi no és sinó el resultat d’un pla, un disseny i una fabricació amb un objectiu ben clar. Paley reforça l’argument amb l’analogia del rellotge i el rellotger i proposa que la relació entre les parts components del rellotge o del telescopi, amb els seus dispositius i propòsits, és indicatiu de l’existència d’un designi. La idea de l’encaix perfecte entre les parts s’aplica també a l’ull i, en aquest cas, la conclusió de Paley és que el dissenyador és Déu. Justament, la noció de relació entre les parts introduïda per Paley ha ressuscitat els nostres dies en forma de «complexitat irreductible», per bé que cap dels autors seguidors de la idea del DI ha reconegut la prioritat de Paley.
«Per a William Paley, no pot haver emergit mai per atzar una estructura tan complexa com l’ull. La seua conclusió és que el dissenyador és Déu»
Darwin fou un gran admirador de Paley, a qui hagué de llegir durant els seus estudis eclesiàstics a Cambridge. Quan va embarcar al Beagle el 1831 acceptava al peu de la lletra l’argument de Paley. Quan va tornar a Anglaterra el 1836 la llavor evolucionista ja havia germinat a la seua ment. Com afirma Francisco J. Ayala, la gran aportació de Darwin, del tot vigent, és haver explicat l’existència del disseny sense dissenyador per la via de la teoria de la selecció natural. Darwin usa l’evolució de l’ull com l’epítom de les dificultats resoltes per la seua teoria.
Avui dia disposem d’esquemes evolutius satisfactoris per als ulls dels animals. De fet, se suposa que l’ull ha emergit no menys de quaranta vegades de manera independent durant l’evolució animal. L’extraordinària diversitat de dispositius i organitzacions de l’òrgan de la visió, des de la simple taca ocular d’una pegellida fins els ulls intricats de rèptils o insectes, ha permès comprendre les seues etapes d’aparició. La clau és acceptar que pot haver-hi ulls molt simples, o aparentment incomplets, que representen un avantatge adaptatiu per als seus posseïdors i que, per tant, cap ull complex ha aparegut tot d’una sinó a través d’una llarga successió d’estadis més simples. Per a dir-ho a la manera de Richard Dawkins, més val un ull rudimentari i imperfecte que cap ull.
MÉS INFORMACIÓ
Ayala, F. J., 2007. «Darwin’s greatest discovery: design without designer». Proc. Natl. Acad. Sci. USA, 104: 8567-8573.
Dawkins, R., 1996. Climbing mount improbable. Penguin. Londres. [Versió espanyola de Joandomènec Ros, 1998. Tusquets. Barcelona.]
