«Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana (Corona d’Aragó, 1350-1410)», de Carmel Ferragud Domingo
Cada societat i cada època tenen unes formes diferents d’entendre la salut i la malaltia i, consegüentment, d’afrontar-les. Per això, per a poder conèixer adequadament la medicina en un determinat període històric, cal tenir en compte no sols les idees i conceptes mèdics, sinó també les relacions que mantenen amb la societat. Això és el que fa Carmel Ferragud en aquest llibre a l’escenari de la societat europea de la Baixa Edat Mitjana, concretament en la Corona d’Aragó. Però, encara que el llibre es dedica a aquest àmbit geogràfic determinat i amb un límit cronològic precís, els anys posteriors a la pesta negra fins a la defunció de Martí l’Humà (1350-1410), té una ambició –i la cobreix amb escreix– d’ocupar-se d’un tema de tanta importància com és el procés d’institucionalització del sistema mèdic galènic i les noves formes socials adoptades en la formació, exercici i consideració social de la medicina. Cal tenir en compte que en aquells moments hi havia, com diu l’autor, una «nova forma de practicar la medicina, sobretot davant les demandes de la societat civil, conscient dels avantatges que aquesta li podia reportar», amb la consegüent creació d’una xarxa sanitària per a atendre la població, però també apareixen noves formes de control d’aquesta pràctica mèdica i les persones que practicaven la medicina tenen un reconeixement social diferent. Tot això, situat en un escenari on s’estava duent a terme el procés d’institucionalització i professionalització de la medicina; és, doncs, un estudi, abans que res, d’una nova concepció de la medicina i dels seus pràctics.
El llibre és dividit en tres parts. La primera es dedica a l’entorn familiar i a l’estatut social dels diferents pràctics; analitza tant l’estructura i construcció dels nuclis familiars com la mobilitat i ascens social d’aquests. En aquest apartat es mostren també les diferents formes d’ensenyament. Cal destacar l’acurada definició i ús dels termes utilitzats per designar cada un dels integrants de l’ampli i heterogeni grup de pràctics sanitaris. En la segona part s’estudien les activitats econòmiques dels sanadors, tenint en compte des dels beneficis obtinguts mitjançant la pràctica mèdica fins als beneficis obtinguts per activitats econòmiques totalment diferents, com les rendes i activitats creditícies, l’activitat comercial i manufacturera, l’explotació agropecuària o els immobles urbans i rurals. En la tercera part, com a final lògic d’un treball dedicat en gran manera a la mobilitat social, i després d’haver analitzat la formació familiar i professional, els fruits del treball i l’obtenció de beneficis, s’arriba al que l’autor denomina «la manifestació pública de poder», és a dir, la participació dels pràctics sanitaris en els cercles de poder. En concret l’activitat política en la cort i als municipis on vivien. En aquesta última part s’inclouen una sèrie de capítols dedicats a temes com la dimensió domèstica i les mentalitats, la casa i la cultura material i les formes de religiositat i la mort. El llibre acaba amb un índex onomàstic i toponímic imprescindible en una obra d’aquesta envergadura.
«Per a poder conèixer adequadament la medicina en un determinat període històric, cal tenir en compte no sols les idees i conceptes mèdics, sinó també les relacions que mantenen amb la societat»
En resum, és un llibre en què, amb el terme de medicina, s’estudia molt més que el pensament i ciència a partir dels textos doctrinals. L’autor ha sabut, després d’una àrdua i ingent investigació d’arxiu i localització i anàlisi de documents, imbricar els aspectes socials, econòmics, polítics i culturals dels sanadors, incloent-hi un magnífic estudi prosopogràfic amb les activitats dels professionals sanitaris, només possible gràcies a la sòlida formació com a medievalista de què gaudeix. A més, el pluralisme mèdic que presenta deixa clara la complexitat dels diferents grups socials implicats en la salut i la malaltia dels habitants de la Corona d’Aragó en l’època. Per això en l’estudi es tenen en compte les minories jueva i musulmana, els empírics i les dones, no sols els metges, cirurgians.
