«La lógica del titiritero», de Pablo Rodríguez

107-59

La lógica del titiritero. Una interpretación evolucionista de la conducta humana. Pablo Rodríguez Palenzuela. Ateles Editores-Hélice. Madrid, 2006. 268 pàgines.

L’etologia (l’estudi del comportament des d’una perspectiva biològica) és una ciència rara. En altres disciplines està relativament clar qui n’és i qui no n’és especialista. L’etologia, però, sembla especialment procliu a l’intrusisme d’il·luminats i nouvinguts que intenten traure profit de la tirada que el comportament animal desperta en els estudiants i el públic en general. Sovint, aquests autoproclamats especialistes confonen la seua manca de coneixements amb l’absència de coneixements, i transmeten una visió distorsionada, quan no decididament errònia, d’aquest camp d’estudi. En aquest sentit, La lògica del titellaire és excepcional. El seu autor és especialista en biologia molecular i bioinformàtica, interessat per les interac-cions entre bacteris i plantes. Resulta difícil imaginar un camp d’estudi més allunyat de l’etologia, i no obstant això Rodríguez Palenzuela fa una exposició correcta i eloqüent d’una gran varietat de temes relacionats amb el comportament animal i, especialment, humà.

El títol del llibre al·ludeix a la frase de Robert Wright en relació a la polèmica del determinisme genètic: «Tots som titelles, i l’única esperança que tenim d’alliberar-nos-en és tractar de desxifrar la lògica del titellaire.» La metàfora no és del tot adequada, ja que suggereix que realment hi ha un titellaire que controla el nostre comportament. En realitat, avui sabem que l’extraordinari disseny dels éssers vius, incloent-hi el seu comportament, no depèn dels designis de titellaires, sinó d’un procés evolutiu en què, com ens va mostrar Darwin fa quasi 150 anys, la selecció natural exerceix un paper crucial.

L’objectiu de La lògica del titellaire és propor-cionar una interpretació evolutiva d’alguns aspectes del comportament humà com l’enamorament, les relacions extramatrimonials, la gelosia, l’evitació de l’incest, els conflictes entre germans, o el llenguatge. Segons l’autor, la disciplina que s’ocupa d’aquestes qües-tions és la «psicologia evolucionista». De fet, hi ha altres disciplines que competeixen amb ella (l’«etologia humana» i l’«ecologia del comportament humà» són potser les més representatives) i un defecte del llibre consisteix a passar per alt aquesta pluralitat d’enfocaments i aproximacions.

La idea bàsica de la psicologia evolucionista és que l’evolució és imprescindible per a entendre el comportament humà. Dit així no resulta especialment sorprenent, almenys per a un biòleg. Històricament, però, els intents per biologitzar el comportament humà han resultat ser extraordinàriament polèmics. Un dels més sonats és el que va tenir el seu origen amb la publicació el 1975 del llibre Sociobiology d’Edward O. Wilson. La sociobiologia de Wilson no era una nova disciplina; ell únicament va buscar una denominació atractiva per a estudiar el valor adaptatiu del comportament social. L’aportació vertaderament nova de l’obra de Wilson era l’adopció en les seues explicacions del «punt de vista del gen» (que va popularitzar Richard Dawkins en El gen egoista), i la utilització de conceptes com la selecció per parentiu, l’altruisme recíproc, les estratègies evolutivament estables i la teoria de jocs. El llibre va aplegar un gran nombre de seguidors coneguts en la comunitat científica com a sociobiòlegs. Però el llibre va tenir també molt d’impacte per altres motius. En el últim capítol (de 27), Wilson especulava sobre el possible valor adaptatiu d’alguns comportaments de l’espècie humana. Encara que no era més que una part ínfima del llibre, el tractament que donava al comportament humà va ser blanc de les crítiques d’un gran nombre d’investigadors, entre els que es trobaven S. J. Gould i R. Lewontin, que van liderar l’atac contra Wilson, contra el seu llibre, i contra els sociobiòlegs. Aquest debat, que sovint va derivar en enfrontaments ideològics amb poca substància científica, va generar més calor que llum. El pas del temps ha demostrat que moltes de les tesis dels sociobiòlegs eren fonamentalment correctes. Les salvatges crítiques dels seus detractors van aconseguir entelar el nom de la sociobiologia, però molts biòlegs i psicòlegs van continuar aplicant una perspectiva evolutiva a l’estudi del comportament humà sota altres denominacions, una d’aquestes és la de psicologia evolucionista.

Les crítiques a la sociobiologia (i per extensió a la psicologia evolucionista) reflecteixen dos temors recurrents: que descriure un comportament com natural o indagar en els seus orígens evolutius implica que el comportament és bo o desitjable (la fal·làcia naturalista), i que demostrar que un comportament té una base genètica el converteix en irreversible, inevitable, i fa inútil qualsevol intent per modificar-lo. La lògica del titellaire respon a aquestes crítiques en un estil assequible i directe. A més, el text conté breus relats que serveixen per a introduir alguns dels temes tractats i que fan la lectura molt amena. Pel costat negatiu, el llibre conté diversos errors i inexactituds. Dels dos tipus de caràcters a què pot donar lloc la selecció sexual, únicament es referix als «indicadors» ignorant els denominats caràcters «arbitraris». La frase «donaria la meua vida per dos germans o per vuit cosins», que el llibre atribueix a W. Hamilton, és en realitat de J. B. S. Haldane. La nacionalitat de K. von Frisch i I. Eibl-Eibesfeldt està equivocada (tots dos són austríacs). Per a defendre’s dels llops i d’altres depredadors, els ramats de bou mesquer formen un cercle amb els caps cap a fora, no cap a dins. A pesar d’aquests i altres defectes menors, La lògica del titellaire és un bon llibre de divulgació que pot ajudar-nos a comprendre el lloc que ocupa, entre els micos i els àngels, la nostra pròpia espècie.

© Mètode 2011 - 59. Comprovat científicament - Tardor 2008

Laboratori d’Etologia, Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València (Espanya).