«Morir joven, a los 140», de Maria A. Blasco i Mónica G. Salomone

La telomerasa de la vida (quasi) eterna

portada morir joven

Morir joven, a los 140
El papel de los telómeros en el envejecimiento y la historia de cómo trabajan los científicos para conseguir que vivamos más y mejor
Maria A. Blasco i Mónica G. Salomone
Paidós Ibérica. Barcelona, 2016. 256 pàgines.

Els que fem ciència de manera professional en el camp de la biotecnologia o la biomedicina sabem que, en la complicada situació econòmica actual i amb la ja llegendària incompetència ibèrica a l’hora de finançar adequadament la recerca, hi ha paraules que valen el seu pes en or. A l’hora de demanar una subvenció o un projecte de recerca, les probabilitats d’èxit es disparen –o, sent més precisos, augmenten significativament– si el camp d’estudi és el de l’envelliment. Vivim en una societat vella, envellida i amb tendència a envellir-se encara més. No cal fer càlculs gaire complicats per entreveure les implicacions de tot això en qüestions tan bàsiques per a una societat com ara l’edat de jubilació, el manteniment de les pensions, la sostenibilitat del sistema públic de salut o, deixant de banda tots els aspectes socio­econòmics, l’aspecte fonamental: quant i com viurem.

Morir joven, a los 140 és, primerament, un bon llibre de divulgació científica el títol del qual no fa justícia al seu contingut. La pressió per vendre fa habitual l’ús de títols que poden arribar a descriure el contrari de l’essència del llibre. La especie elegida de Juan Luis Arsuaga és un dels casos paradigmàtics, fins al punt que una frase del llibre acaba desmentint el títol: «no somos la especie elegida». Tornem al llibre. Morirem joves als 140? De cap manera. L’esperança de vida no para d’augmentar, la qualitat de vida, també i és cert que molta gent viu avui amb setanta anys com fa mig segle amb cinquanta. És a dir, vivim més i millor. La longevitat humana, com molt bé explica el llibre, és quelcom complex, amb molts factors implicats. Maria Blasco, experta de reconegut prestigi en el camp de la influència de l’escurçament dels cromosomes en l’envelliment ho té clar: els telòmers curts (els telòmers són els extrems dels cromosomes) estan lligats a envelliment i malalties i els llargs, a millor pronòstic i longevitat. Maria Blasco està convençuda que l’envelliment es pot guarir, que no és un procés irremeiable. Amb els seus experiments en ratolins, ha demostrat que l’acció de la telomerasa, l’enzim que evita l’escurçament dels telòmers, té un efecte espectacular en la recuperació dels ratolins que han patit un infart. És a dir, no és només l’envelliment, sinó fins i tot malalties que són més freqüents amb l’edat podrien tenir opcions terapèutiques fins ara inexplorades amb l’ús de teràpia gènica centrada en l’activitat de la telomerasa.

El llibre té dues autores: la científica Maria Blasco i la perio­dista Mónica Salomone. No es tracta del format habitual en què un científic descriu tant el treball propi com el dels col·legues o, alternativament, en què un periodista dóna una visió de l’estat de la ciència «des de fora». Aquí les autores són dues, investigadora i escriptora. No és, però, un llibre escrit a quatre mans. De la lectura es dedueix ràpidament que la veu que va saltant d’un laboratori a un altre, d’un descobriment a un altre i d’entrevista a entrevista és la de Mónica Salomone. És una mena de reportatge en què Blasco representa un paper central, però no l’únic, i en què la narradora, Salomone, descriu amb eficàcia un camp científic no necessàriament senzill. El rigor està present en el fons; la forma és molt periodística. El llibre és curt –220 pàgines sense comptar els annexos– però podria ser-ho encara més. Està molt ben escrit, i això és un plaer en un camp en què la pulcritud literària no és sempre evident. L’estructura dels capítols, no gaire lineal i amb salts temporals i conceptuals, agilita la narració. El sentit del tempo, del suspens i la dosificació efectista de la informació també hi són.

«Morir joven, a los 140 és, primerament, un bon llibre de divulgació científica el títol del qual no fa justícia al seu contingut»

Es tracta d’una obra molt recomanable en què, curiosament, no s’aposta totalment per les tesis defensades per l’autora cien­tífica. Hi ha matisos, molts matisos, en tot allò que toca l’envelliment, i les discrepàncies entre els corrents d’opinió dels científics es plasmen aquí amb elegància. Això es nota sobretot en les entrevistes que esquitxen quasi tots els capítols. És realment una malaltia l’envelliment? És l’efecte de la telomerasa una panacea per a totes les malalties que hi estan associades? Però sobretot hi ha una pregunta que destaca, no per ser centre de controvèrsies al llibre, sinó per tot el contrari, la seua absència: té sentit perllongar la vida més enllà del segle? Tant en l’interès social, como en el personal i fins i tot en l’econòmic, seria fantàstic si poguérem allargar les dècades de bona salut. Arribar en plena forma als noranta anys és un somni al qual ens apuntaríem molts. Però, més enllà, als cent, cent déu, cent vint… què ens espera? Val la pena qui ho vol o qui no? Qui ho ha de pagar? Entenc que el llibre no s’interessa per aquestes qüestions, perquè considera que, en allò que toca a la longevitat, com més, millor. Però potser per a molts dels lectors, com també per a molts investigadors entre els quals m’incloc, si el títol d’aquest llibre haguera de descriure més un desig i no tant una fita del temps màxim que podrem viure, el llibre s’hauria pogut titular –parle per mi– «Morir joven, a los 100». Jo crec que viure nou o deu dècades no està malament, ens evita el drama de veure morir els fills (quants anys tindrien els nostres fills si nosaltres visquérem 140 anys?) i, per què no dir-ho, fa lloc en el nostre exhaurit planeta per a les noves generacions: els nens que estan naixent ara mateix, molts dels quals, sobretot les nenes, seran, amb certesa, centenaris amb una salut més que raonable.

© Mètode 2017 - 93. Els problemes del mil·lenni - Primavera 2017
Investigador de la Universitat de València (Espanya) en el grup de Biotecnologia i Biologia Sintètica de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I2SysBio (Universitat de València – CSIC) i president de Darwin Bioprospecting Excellence, SL (Parc Científic de la Universitat de València). Entre els camps que investiga hi ha la bioprospecció en ambients hostils a la cerca de microorganismes d’interès industrial, així com diversos aspectes del desenvolupament de la biologia sintètica com a disciplina emergent. Actualment és el coordinador del projecte europeu H2020 BioRobooST, que agrupa vint-i-set institucions públiques i privades d’Europa i sis socis d’Àsia i Amèrica amb l’objectiu d’impulsar un procés internacional d’estandardització en biologia sintètica.