Palabras en el tiempo
La lucha por el genoma neandertal
Carles Lalueza-Fox
Crítica. Barcelona, 2013. 203 pàgines.
M’acaben d’arribar les anàlisis del meu genoma i resulta que sóc un europeu ben típic: tinc un 2,7% de genoma neandertal. Fa uns anys ningú no sospitava que els «humans d’aspecte modern», l’espècie humana que ha poblat tot el planeta, s’hagueren creuat amb els neandertals, l’altra espècie humana amb la qual coexistírem a Euràsia durant un bon grapat de mil·lennis. Però després de la seqüenciació de genomes d’origen neandertal s’ha vist que fins un 4 % del genoma de la humanitat no africana pot provenir d’ells. El que encara resulta més interessant és que alguns dels gens neandertals que adoptàrem pogueren ser essencials en l’adaptació de la nostra espècie fora d’Àfrica, com ara per aclimatar-se al fred. La tecnologia de la seqüenciació massiva de genomes i la capacitat de recuperació de DNA d’espècies extingides, amb refinades metodologies per evitar la contaminació amb DNA «modern», ha progressat molt en els darrers anys i així hem après que els neandertals no desaparegueren del tot fa 30.000 anys.
Palabras en el tiempo de Carles Lalueza-Fox ens situa al bell mig d’aquesta revolució tecnològica i científica. Lalueza, científic de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF, Barcelona), és un reconegut especialista en DNA antic i coautor del primer genoma neandertal obtingut a partir de restes del jaciment d’El Sidrón (Astúries). Però també és un escriptor, autor d’alta divulgació científica, d’una qualitat contrastada. En aquesta ocasió ens parla en primera persona de projectes científics, de les relacions personals amb els investigadors, de les seues vivències i emocions durant el procés de descobrir. Tot això salpebrat amb un punt d’humor i amb reflexions agudes sobre les implicacions científiques i intel·lectuals de les recerques. Bussejar en el passat de la nostra espècie és una tasca titànica i fascinant que fins fa poc era reservada als estudiosos dels fòssils i als bioinformàtics i les comparacions genòmiques amb els altres hominins vivents (ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans). Amb la paleogenòmica –l’estudi del DNA d’espècies extingides– la cerca del segell indeleble del nostre humil passat, per dir-ho a la Darwin, explora ara una nova dimensió que ja ens ha donat sorpreses remarcables –és un fet provat que els nostres avantpassats immediats intimaren amb els neandertals i això ha forçat el canvi d’opinió dels científics, començant pel mateix Lalueza-Fox. Però també ens reserva novetats inesperades que capgiraran les explicacions evolutives, com ara una de ben bàsica: quantes espècies humanes més estan amagades en el nostre genoma i en els genomes preservats en els fòssils? De moment, a la família dels hominins s’han incorporat els Denisovans, uns parents manifestats a partir del DNA d’un fragment insignificant de falange, anatòmicament insuficient per parlar-nos-en. I en la recent seqüenciació d’un segon genoma neandertal sembla haver-hi restes d’una altra espècie humana primitiva completament desconeguda. El llibre de Lalueza-Fox és una magnífica oportunitat per posar-se al dia i preparar-se per a un futur immediat a vessar de notícies sobre el nostre passat narrades amb eloqüència pels gens d’espècies extingides.
