Neandertales
Rebecca Wragg Sykes
Traducció d’Alberto Delgado. Ediciones Planeta. Barcelona, 2021. 470 pàgines.
La primera resta d’un neandertal va ser trobada el 1856 a la cova de Feldhofer, a la vall de Neander (Neander-thal, en alemany), topònim que honorava Joachim Neander (1650-1680). El cognom original del poeta i compositor era Neumann; però, per la moda de l’època, l’avi va adoptar el de Neander. En qualsevol cas, el significat d’«home nou» va ser premonitori. Des d’aquell moment, aquests humans –diferents i semblants alhora a nosaltres– van despertar un interès que encara dura. Els primers dibuixos els donaven una aparença pròxima a una bèstia; a mesura que se’ls ha investigat, la interpretació ha esdevingut més reeixida. L’evolució icònica reflecteix la multiplicació del coneixement emergent.
A l’arqueòloga britànica Rebecca Wragg Sykes la vocació li va aflorar en visitar un jaciment romà als catorze anys. Poc després, un vídeo del Museu de les Coves d’Altamira va redreçar la seva passió cap al plistocè. Esbrinar com podien viure els humans aleshores comportava immergir-se en un temps sense registres escrits, tot un repte per a la creativitat científica. Va dedicar quinze anys a estudiar els avenços arqueològics i paleoantropològics, i els va concentrar en un llibre de mirada àmplia; The New York Times l’ha descrit com «una nova i completa història sobre els neandertals, que sintetitza milers d’estudis acadèmics en un únic relat accessible». I el va incloure entre els cent destacables de 2020.
La diferenciació dels neandertals com a grup va tenir lloc fa entorn de 450.000 anys i els darrers espècimens van viure fa uns 40.000 anys. Se n’han trobat fòssils des d’Anglaterra fins a Gibraltar; des de Portugal, fins al Pròxim Orient i Deníssova, a Sibèria. En aquest indret es van mesclar amb denissovans, un altre grup humà amb qui compartien un origen comú; es van diferenciar i finalment es van retrobar. En l’amplíssima àrea que van ocupar, es van adaptar a climes i hàbitats diversos. El món que veien era diferent del nostre. El cel de nit era un xic distint. En èpoques glacials, l’aigua segrestada a les immenses plaques de gel ampliava la terra ferma; en períodes interglacials, trobaven animals tropicals a Europa. Aquest és un dels mites que trenca Wragg: no van ser només «els homes de la glaciació».
Un altre dels mites que fa caure és el dels neandertals com a rudimentaris cavernícoles que picaven pedres. Estudiar amb detall les eines elaborades ha fet palès que n’aprofitaven tots els fragments, també els més petits. El jaciment de Levallois, a París, ha permès reconstruir els processos mentals a l’hora de triar els blocs de pedra. Aconseguir els nuclis apropiats els feia desplaçar-se centenars de quilòmetres. Ara bé, cada quant anaven a buscar-ne? Es desplaçava un individu sol o el grup? Feien tal vegada intercanvis entre grups? Respostes que resten pendents i generen altres qüestions: eren més robustos que nosaltres potser perquè es desplaçaven més?
Com serien els grups d’aprenentatge a l’hora de fer els estris? Pels joves potser eren suficients l’observació i la imitació; de segur que els ajudaria a veure l’angle del cop i reconèixer el so amb què es desprenia una eina òptima. Però la diversitat d’eines lítiques demana una comunicació amb una certa complexitat. Ara bé, podrien evocar el passat o el futur? Darrerament, han aparegut aspectes simbòlics de la vida neandertal, però no és clar encara com de complex era el seu llenguatge.
En la vida de caçadors i recol·lectors obtenien recursos empaitant preses, pescant; collien cloïsses, vegetals, mel de ruscos. En alguns jaciments s’ha trobat que feien vestits amb pells, que preparaven llits, que els interessava l’art, que tenien una cultura. Les troballes de l’Abric Romaní, a Capellades (Catalunya) han permès de reconstruir l’estil de vida de les comunitats locals i la seva relació amb l’entorn; com estructuraven l’hàbitat, com organitzaven les tasques quotidianes, com feien servir el foc per processar ossos i com en controlaven el flux. S’hi han trobat cordes i la col·lecció més gran d’objectes de fusta, que podrien ser per cremar, però també sens dubte restes d’estructures.
La vida neandertal devia ser dura; alguns fòssils revelen ferides d’arma. El deteriorament d’esquelets localitzats a Shanidar (al Kurdistan iraquià) o Le Moustier (França) indica indubtablement que els grups tenien cura dels febles. I s’han descobert enterraments intencionats, com el de La Chapelle-aux-Saints (França).
«Darrerament han aparegut aspectes simbòlics de la vida neandertal, però no és clar encara com de complex era el seu llenguatge»
Quan els primers humans moderns van sortir d’Àfrica, van coincidir amb neandertals i van tenir descendència mixta. Entorn del 2 % del genoma dels europeus és d’origen neandertal. Al seu llegat genètic s’atribueixen malalties com la diabetis tipus 2 o el lupus, un sistema immunitari més eficient, si bé també podria estar rere d’alguns casos greus de coronavirus.
Com es van extingir? Els neandertals vivien en grups petits amb poca cooperació, cosa que feia decréixer la possibilitat d’establir xarxes per transmetre la innovació. Per contra, l’organització social d’Homo sapiens també en grups petits però ben connectats generava àmplies xarxes de suport –no sempre emparentades– que els van permetre sobreviure. O tal vegada es van extingir per una crisi climàtica o per una pandèmia? Segons Wragg, sembla que ho volem explicar d’una manera que no ens faci quedar malament.
