«Neurociencia y educación», d’Anna Carballo i Marta Portero

Què aporta la neurociència a l’educació?

Neurociencia y educación
Aportaciones para el aula
Anna Carballo i Marta Portero
Graó. Barcelona, 2018. 220 pàgines.

Les autores d’aquesta obra, psicòlogues i doctores en neurociències, han escrit un interessant compendi sobre neuro­educació, dins de la sèrie «Ideas clave» de l’editorial Graó. Neurociencia y educación planteja, seguint l’estructura de la sèrie, deu preguntes que es contesten per capítols amb una estructura semblant i molt didàctica: la pregunta, una breu resposta, uns apartats on es desenvolupa aquesta –l’últim dels quals anomenen «Aportación científica», en el qual ens donen els resultats (amb diagrames de barres, gràfiques, etc.) d’alguna investigació recent relacionada amb el tema– i, finalment, un altre apartat (característic de tota la sèrie) anomenat «En la práctica».

Al final ens trobem amb l’apartat «Para saber más», amb onze llibres breument comentats, un glossari de terminologia neurocientífica i les referències bibliogràfiques. Entre aquestes onze recomanacions, n’hi ha moltes que inclouen en el títol la paraula neuroeducació o semblants, la qual cosa, com assenyala en el pròleg Daniel Bueno (autor d’una d’aquestes recomanacions, Neurociencias para educadores, on aborda amb un estil clar i amè preguntes semblants a les d’aquesta obra), és una prova de la neuromoda que ens envaeix, amb paraules com neuroètica, neurolingüística, neuroeconomia i moltes més.

Aquesta moda porta les autores a parlar del neuroabús que fa que moltes empreses i professionals traguen al mercat productes i programes amb prefixos neuro- o brain- (braingym, sharpbrain, etc.), sense que estiguen avalats per evidències neurocientífiques, o que s’accepten més els resultats d’un article si van acompanyats d’una imatge fictícia del cervell que d’un diagrama de barres. Aquest abús ha contribuït també a la difusió, en la societat i en particular en els educadors, de molts neuromites. Aquests són creences errònies sobre el funcionament del cervell resultat de simplificar, manipular o mal interpretar resultats neurocientífics reals i l’única manera d’eliminar-los és amb més formació neurocientífica.

«Les autores assenyalen que les aportacions de la neurociència provenen d’estudis de laboratori, en condicions controlades i molt llunyanes de la realitat de les aules»

En aquest llibre, les autores qüestionen alguns d’aquests neuromites com, per exemple, que sols s’utilitza el 10 % del cervell, producte del fet que moltes imatges solament mostren activades àrees reduïdes, i s’oblida que aquestes són el resultat d’un tractament de dades en el qual es resten les activacions d’un grup experimental enfront d’un grup control i es ressalten solament aquelles àrees que s’activen de manera diferencial. O bé que l’alumnat aprèn millor quan utilitza el seu estil d’aprenentatge preferit, visual, auditiu o cinestèsic, i s’ignora el caràcter global de l’aprenentatge. O que es pot aprendre mentre es dorm amb gravacions, quan en aquests moments no funciona l’atenció, que és la porta d’entrada de l’aprenentatge, i dormir el que fa és consolidar la memòria d’allò que s’ha après anterior­ment. O que sols podem aprendre allò que ens emociona, el que faria bona la pràctica franquista i d’èpoques encara més antigues segons la qual «la letra con sangre entra», tot ignorant que es pot aprendre encara que no hi haja una forta activació emocional i que, si hi ha emocions, aquestes han de ser positives, ja que la por i el fracàs sols produeixen rebuig a aprenentatges ulteriors. O que la creativitat depèn fonamentalment de l’hemisferi dret, quan s’ha provat que aquesta depèn d’una major connexió entre els dos hemisferis, en particular, a l’escorça prefrontal (on s’ubiquen les funcions executives) i entre regions cerebrals distants.

Encara que alguns autors sostenen que la neurociència permet fonamentar l’educació en l’evidència empírica –com si les ciències de l’educació, incloent-hi didàctiques específiques, psicologia educativa, etc. no hagueren aportat altres evidències empíriques al respecte–, les autores d’aquest llibre són més modestes i assenyalen que les aportacions de la neurociència provenen d’estudis de laboratori, en condicions controlades i molt llunyanes de la realitat de les aules amb trenta o quaranta alumnes (ràtios excessives degudes a la LOMQE) que aprenen conjuntament. Carballo i Portero mostren que els resultats de les neurociències se sumen als de les ciències de l’educació o les complementen, per exemple, quan assenyalen que l’alumnat relaciona el que ja coneix amb els nous coneixements construint el propi aprenentatge (resultats anticipats per Piaget o Vigotski sense coneixements de neurociència). També subratllen el paper de les etapes maduratives del cervell (que pràcticament coincideixen amb els estadis de Piaget), el paper de l’atenció, de les emocions i de les fun­cions executives en l’aprenentatge o de l’ensenyament actiu i cooperatiu.

Per acabar, mostrem algunes de les preguntes que ens poden donar una bona idea dels continguts del llibre: És important conèixer com funciona i aprèn el cervell per al disseny de metodologies pedagògiques? Quin factor és més important en el desenvolupament, l’herència o l’aprenentatge? Per què és important conèixer les etapes maduratives del cervell humà? Com intervenen els processos d’atenció en l’aprenentatge? És veritat que sols aprenem allò que ens emociona? Està el nostre cervell dissenyat per a l’aprenentatge cooperatiu? Quina importància té el desenvolupament de funcions executives en el context educatiu?

En resum, es tracta d’un llibre molt recomanable per al professorat de qualsevol nivell educatiu, per al futur professorat i per als investigadors (psicòlegs, pedagogs, neurocientífics) que s’ocupen de problemes educatius.

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)

Departament de Didàctica de les Ciències (UV).