«Not a Chimp», de Jeremy Taylor

108-67

«Vostè ve dels micos per part de pare o per part de mare?», va demanar el bisbe Wilberforce a Huxley durant el seu memorable debat a Oxford el 1860. Tant Huxley com Darwin van posar molt èmfasi en la continuïtat evolutiva dels humans amb els primats. Sense aquesta continuïtat, la teoria quedava coixa perquè hauria calgut tractar els humans com un cas especial.

La semblança dels micos i les persones havia estat debatuda des de les primeres descripcions de simis per exploradors europeus, especialment durant els segles xviii i xix. Probablement el punt més baix d’aquest debat va ser l’exhibició del pigmeu Ota Benga al zoo de Nova York el 1906, com a exemple de l’«anella perduda».

Avui ens trobem que primatòlegs com Jane Goodall i Frans de Waal defensen l’extensió de drets humans als ximpanzés, els goril·les, els orangutans i els bonobos. Goodall ha testificat a Àustria perquè un ximpanzé aconsegueixi la condició de persona i pugui rebre una donació. Entitats d’arreu del món –inclòs el Congrés de Diputats espanyol– impulsen la concessió de drets humans als grans simis.

Un dels principals arguments en favor de la continuïtat dels primats amb els humans es basa en les dades que han generat els projectes de genòmica. Segons diuen els articles de divulgació, els humans i els ximpanzés ens diferenciem només en un 1,6% del nostre DNA.

Jeremy Taylor ha escrit un llibre intentant aclarir què hi ha de cert en aquesta diferència, i quin impacte té en el comportament i la cognició d’uns i altres. Taylor és director i productor de reportatges científics. El resultat del seu treball és una història molt ben trenada, amb tres línies principals: la genètica, la psicologia evolutiva i la neurociència.

Taylor troba que la recerca genòmica més recent augmenta la diferència. Un cop s’entra al detall, molts dels gens implicats en aquest 1,6% són gens reguladors, que afecten molts altres gens de manera diferent en humans i ximpanzés. Un cop afegides les duplicacions, les insercions i delecions i altres dades, la diferència s’amplia a un 13%.

En tot cas, cal tenir present les paraules de Steve Jones, de la Universitat de Londres. Jones treu importància a la proximitat genètica entre els ximpanzés i els humans dient que també compartim un 50% del nostre DNA amb els plàtans, i ningú no diu que siguem mig plàtans.

La psicologia evolutiva tampoc no és gaire favorable als ximpanzés. En els 6 milions d’anys que fa que vam divergir, no han desenvolupat gaires capacitats comparables amb el que som capaços de fer els humans. Altres primats com els bonobos, genèticament menys propers a nosaltres, els superen en molts criteris. Els gossos són capaços de reconèixer intencions en els humans allà on els ximpanzés van perduts. Fins i tot els corbs són més hàbils fent eines i planificant –i en vam divergir fa més de 280 milions d’anys.

Taylor posa cada cosa al seu lloc. És cert que els grans simis –i altres animals– estan en perill d’extinció i és responsabilitat dels humans assegurar que això no passi. Els ximpanzés i altres simis ens poden ajudar a comprendre com hem arribat a ser humans. Però comparar les capacitats limitades dels ximpanzés amb els nens o els adults discapacitats no contribueix ni a una cosa ni a l’altra. Not a Chimp és una lectura il·luminadora i sòlida, fins i tot allà on tracta temes que els científics encara estan debatent.

Jesús Purroy. Director de recerca i innovació, Parc Científic de Barcelona.
© Mètode 67, Tardor 2010.

 

Not a Chimp. The hunt to find the genes that make us human
Jeremy Taylor
Oxford University Press. Oxford, 2009. 256 pàgines.

© Mètode 2011 - 67. Naturalesa humana - Número 67. Tardor 2010

Biòleg i escriptor (Barcelona)