«Comarques centrals valencianes», de Joan Ignasi Cervera

Comarques centrals valencianes. Un nou marc cap al desenvolupament territorial sostenible / Joan Ignasi Cervera / Publicacions de la Universitat de València. València, 2011. 148 pàgines.

L’edició d’aquest valuós treball sobre ordenament a les Comarques centrals valencianes (CCV) ha tor-nat a posar sobre la taula la vigència d’aquest projecte de vertebració territorial (Safor, Costera, Vall d’Albaida, Comtat, Alcoià i Marina Alta) al marge de la divisió provincial.

L’assumpte, llargament debatut i estudiat en els darrers quinze anys en els organismes comarcals, entre els quals destaca el Centre d’Estudis i Investigacions Alfons el Vell de Gandia, havia arribat a assolir un elevat coneixement sectorial en el marc del País Valencià, si s’exceptua els nuclis València-Sagunt i Alacant-Elx.

Malgrat això, una certa atonia i la manca de polítiques d’aplicació eficaces havien fet passar moments difícils al projecte. Era inevitable pensar que el consorci de les CCV havia estat subtilment arraconat i bandejat de la primera línia de les reivindicacions sobre planificació territorial.

El desinterès de la Generalitat Valenciana per les polítiques territorials és palès. L’anul·lació de la pulsió més dinàmica del sector turístic i de l’economia industrial productiva o agrària, juntament amb la crisi financera actual, han afegit encara més entrebancs a la implantació d’infraestructures que puguen ajudar a racionalitzar l’ús dels recursos i vertebrar les comarques centrals. La pèrdua del sistema financer i bancari valencià, així com la domiciliació d’empreses a Madrid, ha accentuat la dependència respecte al capital privat no valencià, relativament indiferent a les seues necessitats logístiques.

L’aparició d’aquest llibre ha demostrat la vigència i la idoneïtat de les polítiques de programa, com a motor econòmic, com a reforç d’un poderós «clúster cultural», segons l’expressió de Pau Rausell, com a complement als requeriments funcionals de l’eix mediterrani en la seua via de desenvolupament econòmic, social i turístic.

Joan Ignasi Cervera, coincideix amb altres teòrics del concepte de CCV com Josep Antoni Ibarra o Nèstor Novell a assenyalar que és justament en aquests temps, en temps de retallades, quan cal apostar per les àrees intermèdies com la de les CCV, element clau per cohesionar el País Valencià de nord a sud. Així, si les CCV estigueren coordinant el nord i el sud, no s’hauria de patir per la «pèrdua d’Alacant».

A aquest respecte és cabdal agrupar diverses comarques sota un mateix pla d’acció territorial estratègic que supere el fraccionament secular municipal, a escales intermèdies, és a dir, supracomarcal. Així, el model ha de ser igual per a tothom: una escala que supere la local però que tampoc siga provincial ja que aquest marc tampoc és funcional ni uniforme.

La incapacitat de crear un marc estructural ha produït un des-equilibri molt gran entre la costa i l’interior (demogràficament, de model econòmic, etc.), però també entre les vies tradicionals costaneres (inconnexió entre Gandia i Dénia com a paradigma).