|
«Les representacions de l’origen d’una forma de vida nova com un arbre que es ramifica són incorrectes perquè els orígens d’organismes nous ocorren no només per divergència de llinatges sinó també per la seua convergència i fusió.» Així s’expressava Boris Mikhàilovitx Kozo-Polianski el 1921 davant del congrés de botànics russos. Amb la introducció del terme «simbiogènesi» i el reconeixement que la cèl·lula és la suma d’organismes més simples, Kozo-Polianski estava convençut d’anar més enllà de Darwin per explicar la realitat biològica: em puc imaginar el naturalista anglès fascinat per la fusió de les branques de l’arbre de la vida. Tanmateix, el botànic rus, com altres estudiosos primerencs de la simbiosi, fou un excèntric, un oblidat de la història oficial de la ciència. Va ser a mitjan segle xx que diversos autors, entre els quals brilla amb llum pròpia Lynn Margulis, tornaren a veure en la simbiogènesi, la reunió d’espècies diferents en una de nova, una font d’innovació evolutiva. Ara reconeixem que bona part de la complexitat de la cèl·lula eucariòtica (constituents dels animals, plantes, fongs i un fabulós espectre de formes que col·lectivament anomenem protists) és el resultat de la fusió entre microorganismes. Les cèl·lules més complexes són quimeres però també és cert que l’evolució dels organismes eucarionts ha ocorregut en un planeta infestat de microorganismes i, per tant, molts d’ells també són mosaics simbiòtics. La vida és impura. El llibre de John Archibald One Plus One Equals One ens presenta un magnífic panorama del coneixement sobre la simbiosi i el seu protagonisme evolutiu. Fa uns 2.000 milions d’anys començaren els intents de fusió cel·lular que originaren el primer euca-riont amb mitocondri. Quasi mil milions d’anys després, tingueren èxit els assajos d’associació amb bacteris fotosintètics i aparegué el cloroplast. Aquests orgànuls han experimentat innombrables modificacions i adaptacions. Archibald, bioquímic de la Universitat de Dalhousie especialista en evolució del cloroplast, ens parla amb autoritat d’aquestes vicissituds i ens guia en un recorregut per les investigacions i debats que han configurat la ciència de la simbiosi en els darrers cinquanta anys. L’autor va més enllà i es planteja l’evolució per simbiosi com un procés obert del qual podem ser testimonis directes. Podem descobrir noves associacions simbiòtiques en humils amebes en procés de construir un consorci amb bacteris fagocitats, com l’al·lucinant cas descrit per Kwang Jeon. O veure en les sorprenents combinacions metabòliques entre insectes i bacteris intracel·lulars el naixement de nous branquillons a partir de l’anastomosi de brots allunyats dins de l’arbre de la vida. Archibald també dedica un parell de capítols a narrar la història de les idees sobre simbiosi i evolució, com la resta del llibre, amb rigor i bon estil. Em sorprèn, però, que Kozo-Polianski, un dels grans pioners, només meresca una nota a peu de pàgina. Tanmateix, aquesta petita injustícia no enterboleix l’apassionada descripció que fa John Archibald de l’extraordinària aventura de l’evolució de la vida complexa. Juli Peretó. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV). |
One Plus One Equals One |
