Orquídeas
Ned Nash i Isobyl La Croix (coordinadors).
Gordon Cheers (editor).
Traducció de María Jesús Fortes. Ediciones Omega. Barcelona, 2007. 367 pàgines.
Són dos llibres de plantes, sí, però amb enfocament molt diferent. El primer (Orquídeas) tracta una família concreta sense limitar-se a una àrea geogràfica, és a dir, que inclou espècies de tot el món. El segon, en canvi, aborda totes les famílies, però preferentment del Paleàrtic occidental; de fet, el títol ja fa suposar que és força diferent: Guía de las plantas silvestres comestibles y tóxicas. Així mateix, mentre que el primer és un «gran tractat» amb «uns quants quilos de ciència», el segon és un petit llibre de butxaca, ple de milers de dades, és clar, però molt ben resumides i enllaunades en un format i pes molt reduïts. En definitiva, l’un és una obra de consulta general –a casa–, mentre que l’altre és una eina pensada per a usar-la al camp.
Les orquídies són maques, sens dubte. De fet, s’han considerat el símbol de la bellesa. Tanmateix, això sol no passaria de ser anecdòtic si no fos perquè la morfologia de llurs flors és força original i perquè tenen implicacions biològiques molt interessants. Pot ser la que més, l’estructura floral, que s’ha adaptat a la visita de certs insectes –sovint del grup dels himenòpters (vespes, abelles i similars)–, construint fins i tot pistes d’aterratge i simulant la femella per incrementar el poder d’atracció. Amb ells han fet una autèntica coevolució, és a dir, una evolució conjunta. Els insectes obtenen l’apreciat nèctar, que és molt energètic i una font alimentària molt segura, ja que sol haver-hi pocs insectes adaptats a cada orquídia, i a vegades només a una! I la planta aconsegueix la pol·linització, imprescindible per reproduir-se. El gran èxit de les orquídies rau precisament en la flor, que ha assolit una gran complexitat amb la doble finalitat de garantir, per un costat, que l’insecte agafi una gran quantitat de pol·len i, per l’altre, que només pugui arribar al nèctar un grup molt restringit d’espècies. Així s’asseguren que hi hagi una alta probabilitat que el pol·len vagi a parar a una altra orquídia de la mateixa espècie.
A part de les virtuts estètiques, les orquídies constitueixen una família molt important, tant des del punt de vista evolutiu i ecològic –tenen una distribució cosmopolita– com de qualsevol aspecte que es consideri, ja que és la família (científicament anomenada Orchidaceae) més nombrosa de les plantes. En efecte, es coneixen prop de 30.000 espècies (triplica el de les gramínies) i, si hi afegim els híbrids, subespècies i varie-tats, ultrapassem els 100.000 taxons. És a dir, un disbarat, una autèntica «família nombrosa»!
«Dos llibres de plantes però amb enfocament molt diferent. L’un és una obra de consulta general, per a casa, mentre que l’altre és una eina pensada per a usar-la al camp»
El llibre que comentem conté més de 1.500 descripcions que inclouen les característiques, distribució, ecologia i fins i tot les condicions més adequades de llum i temperatura perquè creixi. La profusa il·lustració, amb més de 1.300 fotografies, facilita la identificació; i les taules, índexs i glossari fan més accessible l’allau d’informació que conté. Finalment, assenyalarem que, en veure una orquídia, sovint pensem que es tracta d’una planta exòtica, i certament que hi ha una gran majoria que són tropicals, però també n’hi ha moltes d’autòctones: a la Península Ibèrica el nombre s’acosta al centenar, i no tenen res a envejar a les foranes!
Guía de las plantas silvestres comestibles y tóxicas.
François Couplan i Eva Styner.
Lynx Edicions. Bellaterra, 2006. 638 pàgines.
Pel que fa al segon llibre, val a dir que, normalment, quan contemplem plantes silvestres (no cultivades) pensem que són elegants, o gegants, o ens fixem en el nom, o en la seua ecologia… però rarament que ens les podríem menjar. Doncs sí que podríem fer-ho en molts casos i en no pocs quedaríem ben satisfets pel seu aroma i sabor. I no em refereixo a les espècies aromàtiques (pebre, safrà, clau…) que proporcionen un gust especial als aliments, sinó a les que són aliment per elles mateixes. A la nostra cultura s’ha perdut el costum de menjar plantes silvestres i normalment ens malfiem de tot el que creix espontàniament al camp i la muntanya, però és per desconeixement. Si sabéssim distingir-les, comprovaríem que tenim un autèntic ventall d’aliments al nostre abast a qualsevol lloc on anem i amb els quals ens faríem excel·lents plats, i no solament amanides.
Doncs bé, la guia de plantes silvestres omple aquest buit de coneixement, ja que ens permetrà reconèixer fins a dues-centes plantes comestibles i vuitanta de tòxiques, la majoria presents als Països Catalans. Per aconseguir-ho, hi ha descrip-cions minucioses (amb indicacions que permeten distingir-les de les espècies semblants) i làmines amb els dibuixos de totes.
També es dóna el cas de plantes que tenen unes parts comestibles, d’altres medicinals i d’altres que són tòxiques. Per exemple, l’arítjol (Smilax aspera) és una liana de la qual ens podem menjar els brots tendres cuinats com si fossin espàrrecs; les arrels són tòniques, depuratives i diürètiques; i atenció: les baies vermelles –els fruits– són verinoses (tenen saponines tòxiques). En definitiva, que podem gaudir molt de les plantes, atipar-nos-en literalment i fins i tot curar-nos, però oblidem-nos de l’adagi que diu que «les plantes, si no et fan cap bé, no et faran cap mal», ja que amb aquesta obra veurem que els famosos bolets verinosos no tenen l’exclusiva de la toxicitat.
