|
Tothom coneix Pasteur, l’institut que porta el seu nom, la vacuna contra la ràbia, el funeral d’estat i tot allò. Pocs coneixen Yersin. Alexandre Yersin fou un suís pasteurià –és a dir, membre de la banda de científics que, a cavall entre dos segles i al voltant de Louis Pasteur, van omplir el món de la medicina de descobertes, vacunes i premis Nobel–. Yersin va descobrir, ni més ni menys, el bacteri responsable de la pesta. I la seua vacuna. Peste & Cólera és un llibre difícilment classificable, a cavall entre la biografia, la novel·la històrica i la novel·la a seques. El primer que sobta és l’estil, impecable, de frases curtes, lacòniques, precises. La visió de l’autor quasi mai se’ns presenta directament; tot és subtil, una mica fred, però transparent. La utilització de les frases curtes, contundents, sovint reforçades amb punts i a part, recorda l’estil d’Alessandro Baricco –autor de Seda i Oceà–, amb qui es diferencia, això sí, per una factura molt més frugal i per la manca de les efectistes repeticions de l’italià. El llibre ens narra la vida de Yersin des que arribà a l’Institut Pasteur fins la seua mort a Indoxina. Curiosament, la descripció de la descoberta del bacteri de la pesta i de la seua vacuna no passa d’una pàgina. En canvi, el llibre s’enfonsa en els viatges de Yersin, en el seu gust per l’etnologia, la botànica, l’astronomia, l’agronomia, l’arquitectura. No és un llibre d’una fita científica, és un llibre sobre un home, un gran home, tocat com pocs pels déus amb el geni –també en el sentit del caràcter fort– i sobre quelcom que sens dubte fascina Deville per damunt de tot: el fet que ningú està obligat a triar fer allò que sap fer millor. Yersin fa descobertes remarcables en el camp de la biomedicina, però ell el que vol és veure món, viatjar a bord d’un vaixell, conrear les més rares or-quídies, introduir cultius com ara l’arbre de la quina, d’on s’extreu el més antic dels remeis contra el paludisme… Aïllat a Indoxina, Yersin es comunica amb la família i amb els amics pasteurians amb cartes d’un gran valor literari. Allà ho conta tot: la llança del bandoler que li ha travessat el pit, els seus esforços per controlar el clima tropical amb milotxes d’acer que volen a un kilòmetre d’alçada entre els núvols, els progressos de les seues plantacions. El llibre és molt més que la vida de Yersin, perquè hi desfilen els més notables científics i polítics de la primera meitat del segle passat. També conté les anècdotes més esfereïdores, com ara la de Joseph Meister, el nen que Pasteur va curar de la ràbia, el nen miracle. Meister es convertí amb els anys en el guardià de la tomba de Pasteur, una increïble cripta bizantina al soterrani de l’Institut Pasteur. Però som al 1940, els alemanys han envaït Paris i els soldats de la Wehrmacht forcen l’entrada a la tomba. Ultratjat, Meister, que ja té 64 anys, es dispara un tret al cap. Segons avança l’obra –i la vida de Yersin– la decisió vital del geni suís es consolida. Europa, el món, són territoris complexos, plens de política i enveges. D’Europa vénen guerres, persecucions, trets al pit enmig de la nit. Dues guerres mundials en un no-res. Yersin fuig de la segona Gran Guerra –l’última de moment– a bord del darrer avió d’Air France que recorre Euràsia en escales, d’oest a est, fins arribar al seu refugi de Nha Trang. Si amb Baricco hi havia una lleu semblança formal per les frases curtes i els punts i apart, les arrels del llibre s’han de buscar sens dubte en Conrad i el seu El cor de les tenebres. L’home d’intel·lecte colpidor i determinació fèrria, l’exotisme, la fuita i el viatge al cor de les selves, la fundació d’una mena de regne local on és aclamat pels nadius. Tot evoca Kurtz. Un Kurtz, això sí, benèvol i estimat sense por pels habitants del país, que fins i tot avui dia el veneren –literalment, als temples– com una figura benefactora. Conrad i la seua crítica de l’explotació dels nadius estan també presents en l’obra d’un altre pasteurià heterodox que passa per les pàgines del llibre: Céline. L’autor de Viatge a la fi de la nit va treballar també al famós institut del districte XV de París, junt amb Roux, Jacob, Monod o Laveran. Céline, com Yersin, va triar ser esquiu, i va acabar dedicant-se a la literatura, aprofitant per fer un retrat despietat de l’Institut Pasteur, que presenta com un lloc brut, on els científics aprofiten el gas debades per coure el seu menjar entre cadàvers i ratolins moribunds. Yersin trenca de manera més suau amb els pasteurians, i tot i les marcades fluctuacions de la intensitat de la seua tasca de recerca, mai deixa d’escriure, de compartir dades i experiències amb la colla de companys que s’han quedat a la metròpoli. A París plouran els premis Nobel. A la selva d’Indoxina Yersin serà sistemàticament oblidat. Si n’hem de fer cas del retrat que ens fa Deville, la manca del guardó màxim no el degué molestar gens ni mica. La porqueria de la política, les guerres, el patiment de la gent, tota aquella merda insuportable el fan estar cada vegada més a gust a Nha Trang. Passa el temps. Relativament sol, amb la companyia de col·laboradors, estudiants i els nens de l’aldea. Quan desmunta algun instrument, deixa la ferralla fora, perquè els nens hi juguen. Cada dia amb una idea nova, amb un projecte diferent, fent i desfent aparells científics, sexant pollastres, construint carreteres als seus vastos dominis. Perquè Yersin, amb les plantacions d’arbres medicinals i les produccions de cautxú, acaba fent-se ric. Potser la riquesa arriba malgrat ell mateix, de la mateixa manera que el seu geni natural per a la recerca microbiològica li va facilitar fer una de les principals descobertes de la història de la medicina, com qui no vol la cosa. Yersin mor als vuitanta anys al porxo de casa seua a Nha Trang. Mor com va triar viure: lluny, sol, polifacètic fins al final i, sobretot, lliure. Manel Porcar. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV). |
Peste & Cólera «El llibre ens narra la vida de Yersin. Curiosament, la descripció de la descoberta del bacteri de la pesta i de la seua vacuna no passa d’una pàgina»
|
