‘Petrocalipsis’, d’Antonio Turiel

La tecnologia que no serà

Petrocalipsis. Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar. Antonio Turiel. Alfabeto Editorial. Madrid, 2020. 210 pàgines.

Un profà que ha decidit informar-se sobre la que és probablement la crisi més gran que afrontarem com a espècie (almenys de segur com a civilització) fa bé de beure d’una varietat de fonts. Aquelles de caire més motivador són necessàries, però també és convenient capbussar-se en textos sense por a dir el que normalment no es vol escoltar. El llibre que tenim entre mans comença assenyalant que «si el lector és d’aquells que pensen que tot té solució aquest no és el seu llibre, així que pot deixar de llegir-lo ja». Potent és. Malauradament, no sembla ser provocador de forma intencionada: l’autor és d’aquells que s’anomenarien simplement realistes.

Antonio Turiel és un físic i matemàtic divulgador conegut, entre altres, pel blog The Oil Crash en què parla sobretot dels pics de producció de diversos recursos, és a dir, del moment en què econòmicament deixa d’eixir a compte extreure’ls. El llibre, de fet, es podria veure com una introducció o un resum sense massa tecnicismes del seu blog.

L’obra s’estructura en capítols molt breus el títol dels quals és sempre una pregunta plantejada en negatiu («Per què no trobarem la solució en l’energia nuclear» o «Per què no instal·larem milions de panells solars»). El llibre recorre les diferents fonts d’energia, des de les no renovables (petroli, gas, carbó, nuclear…) fins a les que sí que ho són (eòlica, solar, hidràulica…) per a concloure que, per diversos motius, cap no serà la solució absoluta al problema energètic que albirem. En qualsevol dels escenaris possibles, caldrà una reducció dràstica del consum d’energia. Al llarg del llibre estan sempre presents els diversos pics d’extracció, que donen una sort d’escala temporal a tot el text. Per exemple, pel que fa a l’energia fotovoltaica, s’assenyala la seua dependència de la plata, un material barat però que podria esgotar-se en vint anys.

Cal una certa alfabetització científica i un mínim de vocabulari per a seguir el llibre, però és en general molt lleuger, sense cap càrrega matemàtica i sense excedir-se en les dades. Per aquest motiu pot arribar a trobar-se en falta que algunes afirmacions estiguen millor suportades des d’un punt de vista científic. És cert que hi ha material de consulta al final del llibre, però aquest no està referenciat ni apunta a passatges concrets del text.

El llibre dona, en definitiva, una visió general del problema energètic a què ens enfrontem i, en aquest sentit, funciona bé. Els últims capítols deixen l’anàlisi de les fonts i se centren en preguntes més variades i generals. Extremadament angoixants són aquelles que parlen de canvi climàtic i canvi global. Tal vegada és allò que cal per a sacsar-nos i portar-nos agafats de la solapa directament a l’acció, però si el lector pateix d’ecoansietat faria bé d’abstenir-se’n. No debades Turiel tanca el llibre amb un bot de salvament. Un últim capítol que, trencant la norma, anomena «Per què sí» on es conclou que no existeix solució perquè estem intentant resoldre el problema equivocat, el del creixement infinit en un planeta finit, i que la resposta no vindrà solament de canvis tècnics sinó, també i sobretot, de canvis socials. I aquests estan en les nostres mans.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)