«Planet of microbes», de Ted Anton

Bacteris, bacteris per tot arreu

Ted Anton - Planet of Microbes

Planet of microbes
The perils and potential of Earth’s essential life forms
Ted Anton
The University of Chicago Press. Chicago, 2017. 327 pàgines.

Els llibres de divulgació científica, si mirem de fer una mica de taxonomia, poden classificar-se en infinitat de grups. Els més evidents són aquells fets en funció dels temes, entre molts criteris més, però crec que seria interessant considerar una categoria que, almenys des del meu punt de vista, marca molt la flaire d’una obra: el tipus d’autoria; qui l’ha escrit, vaja. Hi ha diverses possibilitats, entre les quals en destaquen dues: l’home o dona de ciència amb passió per la divulgació que escriu un llibre; o bé el científic o científica amb poc temps o poca habilitat literària que s’associa amb un o una periodista per fer una obra a quatre mans (més o menys democràticament repartides). A mi m’agraden més els del primer tipus, tot i que els de la segona categoria –escrits amb l’ajut d’un periodista o escriptor– solen ser literàriament més sòlids per raons evidents. Doncs hi ha una tercera categoria, que ens ocupa en aquest cas, i que és la del llibre de divulgació científica d’un tema específic escrit per algú que no n’és expert.

Llegint Planet of microbes, el lector arriba al tercer o quart capítol amb un interès creixent pels bacteris, pels científics que hi treballen o hi han treballat i pels futurs girs de la història. Perquè el llibre flueix, conta un relat amb intriga, dosificant la informació. Està fantàsticament escrit, enganxa, és rigorós i combina amb gran mestratge les descripcions tècniques –tan ben fetes que es llegeixen sense que ens adonem que hi són– amb les històries humanes dels grans científics i científiques sense els quals la microbiologia no hagués existit –com el ben merescut homenatge a Lynn Margulis–. És un plaer, a més, retrobar al llibre cites de personatges que el que escriu aquestes ratlles té la sort de conèixer personalment: la microbiòloga Sari Gil, de la Universitat de València, o Antonio Lazcano, el recentment guardonat amb un doctorat honoris causa per la nostra Universitat.

Llavors, dèiem, avançant en la lectura, el lector es pregunta qui ha escrit això. Massa ben escrit per a un científic, massa tècnic per a un literat. Qui doncs? Ted Anton, l’autor, és professor en una universitat nord-americana, però és professor… de llengua anglesa. Aquest fenomen, relativament habitual entre els anglosaxons, és estrany a casa nostra: una dona o un home de lletres que s’interessa per un tema científic, l’estudia, entrevista els principals autors de les descobertes i en fa, de tot això, un llibre de divulgació sòlid, que combina la seua perícia literària amb –és de suposar– la capacitat de posar-se al lloc del lector inexpert, donat que l’autor, per formació, tampoc no és un científic.

Tornem al llibre. Planet of microbes és un bestiari microbià, però escrit amb ordre. El títol, ben explícit, es completa amb un subtítol que esmenta «els perills i el potencial de les formes de vida elementals de la Terra». Hi ha una part inicial que, encertadament, se centra a descriure els ambients del planeta on viuen els extremòfils, els microorganismes que creixen en condicions duríssimes de pressió, temperatura o acidesa. Després, l’obra fa un gir per a ocupar-se durant llargues pàgines de la química prebiòtica i de la teoria –ben confirmada– de l’endosimbiosi. Segons aquesta teoria, la gran majoria de les formes de vida actuals, i això inclou totes les plantes, animals i molts microorganismes, s’originaren a partir d’una mala digestió d’un bacteri que va empassar-se un altre, i va donar lloc a les cèl·lules vegetals i animals que coneixem, els compartiments interns de les quals són veritables mòduls biològics directament emparentats amb bacteris actuals de vida lliure.

«‘Planet of microbes’ està fantàsticament escrit i combina amb gran mestratge les descripcions tècniques amb les històries humanes»

La part central del llibre s’ocupa d’una branca de la biologia complementària a aquella que estudia l’origen dels bacteris, que és el mateix que dir l’origen de la vida. Es tracta de la disciplina que intenta fer vida, crear-la de nou per així entendre definitivament el misteri de la seua aparició al nostre planeta. Com va escriure el premi Nobel Richard Feynman a la seua pissarra, just abans de morir: «Allò que no puc crear, no puc entendre-ho.» És aquí quan se’ns cita Jack Szostak, Pamela Silver o Craig Venter, i les seues descobertes espectaculars en la síntesi de sistemes biològics que s’assemblen, cada cop més, als éssers vius «naturals». Éssers vius, per cert, que poden ser ben útils, bé siga com a probiòtics, és a dir, promotors de la salut mitjançant un ventall d’activitats biològiques diferents; o bé com a protectors del sistema immunitari. De fet, altres llibres en certa mesura semblants a aquest són I contain multitudes d’Ed Yong i Dirt is good de Rob Knight i Jack Gilbert, els quals també expliquen quelcom que pot semblar sorprenent per a qualsevol ciutadà actual i que és que l’excés d’higiene no és necessàriament bo, i que la manca de contacte amb la brutícia i els microorganismes que conté s’associa amb un risc més elevat de patir certes malalties, com ara al·lèrgies.

No podria acabar el llibre sense un recull dels aspectes més negatius dels bacteris –les malalties, naturalment– però aquest queda clarament en un segon terme, darrere d’una veritable allau d’efectes benèfics tant directes –per a la salut de persones, animals i plantes, per exemple– com indirectes –per al nostre planeta–. I és que la utilització dels microorganismes –bacteris, principalment– com a enginyers microscòpics capaços de redreçar el nostre malferit món és probablement el millor exemple de la importància que aquestes diminutes i encara misterioses criatures tenen per al nostre planeta.

© Mètode 2018 - 97. #Biotec - Primavera 2018

Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes (CSIC-UV)