«Plantes, remeis i cultura popular del Montseny», de M. Àngels Bonet i Joan Vallès

135-58

Plantes, remeis i cultura popular del Montseny. M. Àngels Bonet i Joan Vallès. Edicions del Brau, Museu de Granollers. Figueres, Granollers, 2006. 776 pàgines.

«Per a curar cremades: Treu el turment que dóna i no ho deixa embufollar.» Aquesta és la concisa i contundent descripció feta per un dels informants sobre els efectes medicinals de l’oli d’hipericó, herba de Sant Joan o pericó. Un poc més avant diu un altre entrevistat: «És un remei molt bo; jo puc donar-ne fe… Abans s’utilitzava molt.» He triat aquest exemple perquè jo també ho he comprovat. L’any passat ens decidírem a preparar-ne, d’aquest oli curatiu: inflorescències d’Hypericum perforatum L. macerades en oli d’oliva verge durant quaranta dies a sol i serena. Té més qualitats, però la meua experiència és que per a les cremades és quasi màgic, un exemple efectiu, autentificat per un ús ben arrelat en la nostra cultura etnobotànica, rica i a l’abast, com ens fan veure els autors.

No vull usurpar el paper dels informants presentats al llibre i que en constitueixen la columna vertebral, simplement em sembla fantàstica la coincidència sobre una de les nombroses i antigues receptes recollides pels autors amb un exhaustiu treball etnològic als pobles del Montseny i rodalia. En consultar aquest llibre, resulta emocionant comprovar que també compartim els coneixements populars sobre l’ús medicinal i culinari de les nostres plantes. Ben estructurat i amb interessants apartats com el catàleg de licors i begudes espirituoses, aquest llibre és una bona eina de consulta per als herbolaris neòfits, però també un compendi de valuosa informació de camp, transmesa amb una reverencial fidelitat als entrevistats, col·laboradors entusiastes, últims aficionats a herbolaris o «trementinaires» del Montseny, com així ho demostren els 65 anys d’edat mitjana. En aquest sentit i amb una petita llicència, em permet recordar el que deia Joan Pellicer, que ens va deixar l’any passat i que amb el seu personal estil poètic ens va transmetre l’afecte pels remeis botànics: «Considerant l’edat avançada dels informants, de les poques persones que continuen immerses encara en el món -rural […] es constata fàcilment i tristament la fragilitat de la cadena de transmissió oral del saber etnobotànic.»

Encara que l’etnobotànica necessita més vigència, més divulgació en tots els àmbits per procurar que pervisca, aquest llibre és un bon engranatge en aquesta cadena de transmissió que ens permet afegir-hi unes gotes d’optimisme, pensant en la veu dels autors quan recorden que: «encara hi ha persones que elaboren alguns preparats a petita escala o simplement els distri-bueixen entre els parents i els amics.» No és tan lluny el temps en què la gent encara fiava gran part de la seua salut als remeis botànics, que en molts casos poden substituir els fàrmacs moderns. -Tenen menys efectes secundaris i van avalats per un ús mil·lenari. Tot és posar-s’hi i anar passant la veu perquè el saber etnobotànic no es perda.

© Mètode 2011 - 58. Paisatge/s - Estiu 2008

Doctor en Biologia. Tècnic de l’Agrupació de Defensa Sanitària Apícola (APIADS). Carcaixent (València).