«Por qué creemos en cosas raras», de Michael Shermer

119-69

Molts lectors, especialment els d’una certa edat, segurament recorden un popular programa de televisió que, allà per l’any 1975, va divulgar les proeses d’un jove Uri Geller que doblegava culleretes, arreglava rellotges i era capaç de llegir la ment (no la seua, sinó la d’altres). Una enganyifa, òbviament. I no obstant això, a hores d’ara, molta gent continua fermament convençuda que Geller podria, equipat únicament amb els seus poders mentals, destrossar-li la coberteria a qualsevol. I què em dieu de la creença (molt estesa si fem cas d’alguns periodistes) segons la qual un polp és capaç de predir els resultats d’una competició esportiva? 

Por qué creemos en cosas raras intenta revelar els motius pels quals la gent creu en aquestes i moltes altres coses estranyes, com l’astrologia, els fantasmes, la percepció extrasensorial, els extraterrestres, la telequinesi o la criònica. Les credencials de l’autor són inequívoques. Michael Shermer és especialista en història de la ciència, columnista de Scientific American, fundador de la revista Skeptic, i director executiu de la Skeptics Society, una societat dedicada a «promoure la ciència i el pensament crític». No sorprèn, per tant, que la primera part del llibre siga un autèntic manifest de l’escèptic. Shermer hi defensa el pensament ra-cional i el mètode científic com a antídots contra tot de supersticions i falses creences, exposa amb claredat les diferències entre ciència i pseudociència i enumera fins a 25 fal·làcies molt esteses que poden portar qualsevol a creure en coses estranyes. La resta del llibre conté una col·lecció heterogènia de capítols que aborden temes com les abduccions per extraterrestres, les experiències pròximes a la mort, els rituals satànics, i el que Shermer denomina «epidèmies d’acusacions». Aquestes últimes poden desencadenar processos molt semblants a les caceres de bruixes medievals. Un exemple és el denominat «moviment de recuperació de la memòria», que intenta, per mitjà de la hipnosi, accedir a records de suposats abusos sexuals patits durant la infantesa i presumptament reprimits i oblidats. Shermer dedica tres capítols a la controvèrsia entre creacionisme i evolució i a les primeres topades entre biòlegs evolucionistes i partidaris del disseny intel·ligent en la cort suprema dels EUA. El llibre s’ocupa també de la pseudohistòria i del revisionisme històric il·legítim, dedicant dos capítols a analitzar el negacionisme de l’Holocaust. 

Un tema recurrent al llarg del llibre és que la creença en coses estranyes no és patrimoni exclusiu dels ignorants; molta gent intel·ligent també creu en coses estranyes. Shermer men-ciona el cas de Frank Tipler, un reputat matemàtic i cosmòleg de la Universitat de Tulane (EUA). El 1994, Tipler va publicar un llibre titulat La física de la immortalitat: Cosmologia moderna, Déu i la resurecció dels morts. En el seu llibre Tipler «demostra» matemàticament que Déu existeix, que hi ha el més enllà, i que en un futur llunyà tots ressuscitarem gràcies a un superordinador amb una memòria prou potent per recrear una realitat virtual indistingible de la no virtual. El motiu pel qual persones intel·ligents com Tipler poden mantenir creences tan estranyes és, segons Shermer, que les persones intel·ligents són molt hàbils defensant creences a les quals van arribar per mitjans no racionals. Hi contribueixen biaixos cognitius ben coneguts com el -biaix de confirmació, que és la tendència a prestar atenció preferent a les proves que abonen o confirmen les nostres creences, alhora que ignorem o menyspreem les proves contràries a les dites creences. Shermer relata que una vegada una dona que assistia a un seminari sobre percepció extrasensorial li va etzibar: «Com explica vostè que, just quan telefonava a la meua amiga, sonara el telèfon i fóra precisament ella la que es trobava en aquell moment a l’altre costat de la línia? No és aquest un bon exemple de comunicació psíquica?» Shermer va contestar explicant que es tractava d’una mera coincidència i va animar la dona a reflexionar sobre les desenes de vegades en què el telèfon no havia sonat quan ella es disposava a trucar a la seua amiga. La dona va reconèixer que la seua memòria dels esdeveniments era clarament selectiva, però va afegir: «Això només demostra que els poders psíquics unes vegades funcionen i altres no».

El llibre, publicat el 2007 en edició revisada i ampliada en anglès, va rebre el premi Prisma al millor llibre de divulgació científica editat a Espanya el 2008. 

En el costat negatiu, el tractament que dóna Shermer als distints temes és molt desigual i posa de manifest el que semblen ser algunes obsessions personals de l’autor (com el moviment objectivista dels seguidors d’Ayn Rand, que confesse desconeixia totalment abans de llegir el llibre). L’estil és a vegades confús i algunes seccions del llibre es fan repetitives. No obstant això, és un llibre interessant al qual val la pena dedicar uns dies de lectura. Per cert, un amic em comentava fa poc que Uri Geller ha aconseguit amassar una important fortuna treballant com a «geòleg psíquic» per a diverses companyies petrolieres.

Enrique Font. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).
© Mètode 69, Primavera 2011.

 

Por qué creemos en cosas raras. Pseudociencia, superstición y otras confusiones de nuestro tiempo
Michael Shermer
Traducció d’Amado Diéguez. Alba. Barcelona, 2008. 520 pàgines.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Shermer defensa en aquest llibre el pensament racional i el mètode científic com a antídots contra tot de supersticions i falses creences i exposa amb claredat les diferències entre ciència i pseudociència»

© Mètode 2011 - 69. Afinitats electives - Número 69. Primavera 2011

Laboratori d’Etologia, Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València (Espanya).