«Por qué el tiempo vuela cuando nos hacemos mayores», de Douwe Draaisma

Por qué el tiempo vuela cuando nos hacemos mayores
Douwe Draaisma
Alianza Editorial, Madrid. 320 pàgines.

Els llibres de divulgació científica sobre psicologia han d’afrontar un inconvenient que no afecta els d’altres disciplines: la confusió amb els llibres d’autoajuda. Aquests últims s’entesten, amb millor o pitjor fortuna, a mostrar-nos vies edificants per al bon viure, mesclant en dosis homeopàtiques certes idees provinents de la psicologia, la filosofia o una espiritualitat pseudoreligiosa. L’espectre és ampli i inclou, entre altres, llibres amb receptes sobre la felicitat (Hay), teràpia racional-emotiva per a principiants (Dyer), psicofilosofia de saló (Bucay), o filosofia digerible per a la classe mitjana (Marinoff). El problema s’agreuja perquè molts psicòlegs professionals s’han prestat també a aquest fenomen editorial (Seligman, Goleman), contribuint a difuminar la frontera entre la ciència i el consultori sentimental. El problema no és que els autors deixen traslluir la seua visió del món, o les seues fílies i fòbies, en aquests llibres; el problema és que són llibres plens de prescripcions, a la manera de catecismes laics.

Por qué el tiempo vuela…, escrit per un professor d’Història de la Psicologia de la Universitat de Groningen (Holanda), ve avalat per quatre premis al seu país d’origen; entre altres, el de millor llibre de no ficció en el camp de les ciències i el coneixement. I em sembla que els premis són merescuts. Draaisma tracta un dels aspectes del cor humà més genuïns, la memòria, i ho fa a través d’una exquisida mescla d’història, investigació, art i experiència personal. El més entranyable del llibre és que Draaisma aborda moltes experiències quotidianes i universals: els primers records, l’efecte de les olors en el record, el dejà vu, l’experiència de «veure passar la vida com una pel·lícula» davant la mort imminent, els records de «flaix» (recorda on era quan es va assabentar que Franco havia mort?), la sensació que el temps passa més ràpidament quan envellim, la reminiscència, o la manera com oblidem aspectes de la nostra vida. L’enfocament és científic i genuïnament psicològic: com que tracta sobre la memòria autobiogràfica, i no sobre la memòria com a mera capacitat, Draaisma recupera l’orientació psicològica en un tema tradicionalment dominat per les neurociències. Això no resta interès ni rigor al tractament dels temes; ans al contrari els dota de proximitat i calidesa i, més encara, permet formular preguntes interessants sobre algunes de les nostres experiències més personals. Els lectors de tauleta de nit (sí, els que no tenen temps per a llegir excepte quan se’n van al llit, entre els quals m’incloc) agrairan també que els capítols puguen llegir-se de manera independent, i que incloguen una breu bibliografia de referència. En definitiva, per a comprendre’ns, potser necessitem més ciència pròxima i menys admonicions.

© Mètode 2007 - 52. Endèmics - Hivern 2006/07

Institut Universitari Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).