|
L’equació E=mc2 és probablement la més famosa de les equacions fonamentals de la física. Ara bé, aquesta «fama» de l’equació com a entitat matemàtica, «e igual a ema per ce al quadrat», la té també el seu significat, el seu origen i la seua transcendència? Els autors aprofundeixen en tots aquests aspectes, parlant de l’evolució històrica de conceptes com el d’«observador», «espai-temps» o «velocitat màxima», de les contradiccions entre les teories aparentment inqüestio-nables i les noves, que motivaren a començament del segle xx la revolució conceptual sobre el temps que va donar lloc a la relativitat especial, a E = m c2, i, d’ací, a totes les reinterpretacions i explicacions de nous fenòmens. En tot aquest recorregut, els autors fan una gosadia molt interessant; s’atreveixen, en el context de la divulgació, a obrir la capsa de l’operativisme: les matemàtiques no són només una eina poderosament descriptiva sinó també sorprenentment predictiva, com repeteixen al llarg dels capítols. Aquest «poder» es basa en la força de l’abstracció, la generalització i la consistència; són eines que faciliten l’aprenentatge i la construcció científica, però defineixen alhora dues bandes aparentment irreconciliables: aquells que les saben emprar i aquells que no. La ciència en educació secundària (la física, en particular), fa un ús abusiu (i descontextualitzat) d’aquest operativisme –la fórmula es planteja com un fi més que no com una eina cap a la construcció de conceptes–. En canvi, la divulgació marca una clara direcció cap a l’argumentació del concepte sense «operacions que molesten», relegant el lector o l’oient a fer de públic profà d’un màgic espectacle. L’educació secundària i la divulgació són les fonts estàndards de transmissió científica, i el missatge d’ambdues és clar: o bé per excés o bé per defecte, el paper de l’operativisme en l’equilibri «llenguatge-concepte» és el d’un obstacle molest. L’atreviment reeixit dels autors consisteix a convertir aquest obstacle en una part natural i facilitadora del procés d’aprenentatge. El lector passa de ser un mer espectador a ser protagonista de la construcció dels significats. Un altre aspecte interessant del llibre és l’ús del llenguatge comú. Evidentment les matemàtiques emprades pels autors són de saber general, i no pas artefactes simbòlics més sofisticats; això limita la capacitat d’explicació de certs tecnicismes. És realment complicat renunciar a un llenguatge tan precís com les matemàtiques per explicar conceptes que requereixen aquesta precisió, per un llenguatge tan imprecís com el llenguatge comú, ple de polisèmies i connotacions. Els autors se’n surten de bon tros. El llibre és de lectura recomanada i gairebé obligatòria per a una alfabetització en física moderna, que va més enllà de la relació entre massa i energia: el model estàndard, les partícules elementals, els diagrames de Feynman, fins i tot la simetria gauge, el mecanisme de Higgs i la relativitat general, és clar. Així, ¿Por qué E = m c2? ens fa participar activament de tot el que sabem de l’univers. Paula Tuzón. Centre de Promoció Científica Connecta, València. |
¿Por qué E = m c2?
|
