|
Normalment la neurociència ens parla de la memòria, l’atenció, les emocions, etc., ingredients bàsics de l’aprenentatge individual, però pocs autors s’atreveixen a dir coses sobre les aules, el lloc on es produeix l’ensenyament formal a la nostra societat. Com es diu en física, hi ha un gap molt gran entre els dos nivells. Willingham tracta de saltar-lo en els nou capítols del llibre, que són altres tantes preguntes que comencen amb una resposta breu que després es desenvolupa i que acaba sempre amb unes implica-cions per a l’aula. Al primer capítol, «Per què als xiquets no els agrada l’escola?», planteja que la ment és poc apta per a reflexionar i s’estima més la memòria. A partir d’aquí, les preguntes se succe-eixen: Què és millor, ensenyar competències o coneixements factuals? Per què hi ha informació que es fixa a la memòria i d’altra que s’oblida? Per què les idees abstractes resulten tan difícils de comprendre? Willingham ens va desgranant les seues recomanacions, fent èmfasi en la importància d’aspectes bàsics de l’aprenentatge com ara l’atenció, l’emoció o la repetició. Ens mostra que comprenem les coses millor quan s’expliquen en un context familiar. Per tant, a l’aula cal utilitzar analogies, comparacions i fer explícites les estructures profundes. Assenyala que quan es reflexiona sobre alguna cosa, és probable que s’haja d’utilitzar i que es necessite recordar. A més la ment humana sembla feta per a comprendre i recordar històries i anècdotes. Per tant, es recomana ensenyar exercicis que obliguen els alumnes a pensar el significat i organitzar la programació al voltant d’històries. En un capítol particularment curiós, l’autor es dedica a comparar el funcionament de la ment de principiants i experts que es distingeixen no sols per la quantitat de coneixements, sinó per l’ordre d’aquests i per la forma de pensar, ja que els experts classifiquen els problemes pels principis, no pel tema. Com Pinker, Chomsky i altres, Willingham afirma que els xiquets i les xiquetes són més semblants que diferents en la seua manera de reflexionar i aprendre. Utilitza la teoria de les capacitats o intel·ligències múltiples de Gardner per explicar diferències i qüestiona que hi hagi una única intel·ligència subjacent (QI). De fet, remarca amb encert que, particularment als EUA, predomina una concepció innatista de la intel·ligència que considera que es pot fer poc amb les dificultats. Però tot i que la genètica hi influeix, l’entorn ho fa molt més, com ho demostra l’efecte Flint (per a sorpresa dels psicòlegs, el QI mitjà ha augmentat entre quinze i vint punts en aquest darrer mig segle). En la cloenda del llibre, sorgeix una altra pregunta, cabdal: com estimular la reflexió del professorat… En resum, aquest és un llibre molt cognitiu i que fa aportacions molt interessants per a l’aprenentatge i ensenyament dels conceptes. La lectura d’aquest llibre pot ser ben útil no sols a investigadors del tema, sinó també al professorat en general. Jordi Solbes. Departament de Didàctica de les Ciències (UV). |
¿Por qué a los niños no les gusta ir a la escuela?
|
