«Quant pesen els núvols?» de David Calle

L’omnispresència de la ciència

Quant pesen els núvols?
I altres senzilles preguntes i les seves respostes científiques
David Calle.
Traducció de Francesc Soto Casajoana.
Rosa dels vents. Barcelona,
2018. 320 pàgines.

La ciència està encara plena de preguntes sense resoldre i alguns fets científics passen desapercebuts per al públic general tot i ser part del dia a dia. David Calle és capaç d’explicar aspectes de la ciència d’una manera molt amena i senzilla, utilitzant símils que apel·len a la quotidianitat (per exemple, quan compara la velocitat de la deriva continental i la del creixement de les ungles), i també experiències pròpies per a introduir la qüestió científica a tractar.

Cada capítol compta diferents seccions que componen una imatge nítida i àmplia del tema principal. Una de les seccions fixes serveix per a establir una relació entre l’autor i el públic, ja que des d’ací David Calle llança preguntes als lectors, moltes de les quals de tipus bromista, però algunes bastant serioses. Calle utilitza també de manera constant referents culturals que li serveixen com a exemple per a les seues explicacions: alguns d’aquests són produccions divulgatives (com la sèrie Cosmos de Carl Sagan i ara de Neil deGrasse Tyson), mentre que d’altres pertanyen al terreny de la ficció, com la sèrie Joc de trons o la pel·lícula Mart (2015). També dedica un capítol sencer a dones científiques, com Hedy Lamarr o Vera Rubin, en què també aprofita per a denunciar el cèlebre sostre de vidre.

No obstant això, David Calle no sols ofereix explicacions científiques, sinó que també es mostra crític amb algunes qüestions: defensa l’evolució i la mobilitat d’aquesta, s’encrueleix contra els defensors del disseny intel·ligent i destaca que la geometria euclidiana és superada per la fractal en certs aspectes. També se centra en la manera com el cine i la ficció han mostrat la ciència: posa com a exemple el cas de Star Wars, amb uns efectes especials que s’allunyen bastant de la realitat, ja que, entre altres coses, el so no es transmet per l’espai.

L’estil de Calle és molt pròxim i col·loquial, com ocorre en els seus vídeos de Youtube pels quals s’ha fet famós. Recorre sovint a bromes i recursos divertits (com quan diu que en l’espai no s’escoltaria ni la cançó de l’estiu), així com a moltes expressions de la cultura popular d’origen anglosaxó. Les imatges explicatives també són relaxades, de traçat lliure no rectilini.

David Calle mostra alegrement els seus pensaments i opinions sobre cada tema: es mostra com algú molt entusiasta, amb gran avidesa per l’estudi i respecte per la investigació bàsica, que defensa. No obstant això, també expressa el seu pessimisme davant la revolució robòtica i l’ocupabilitat que prometen alguns gràcies a ella, a més de criticar qüestions com la pol·lució, la política espanyola en la investigació; i l’androcentrisme; de fet, menciona diverses vegades la insignificança de la creació humana si es relativitza a l’univers.

En definitiva, aquest és un llibre de divulgació científica molt complet, que permet conèixer molts temes científics partint d’exemples quotidians fàcils d’entendre i que promou l’esperit crític cap a la ciència i la societat.

© Mètode 2018 - 99. Interconnectats - Tardor 2018