«¿Qué ven los astronautas cuando cierran los ojos?», d’Antonio Martínez Ron

88-82

Antonio Martínez Ron, @aberron al món 2.0, és un periodista especialitzat en ciència que té una inusual capacitat de meravellar-se per allò que l’envolta. El seu vici gens secret és explicar-nos allò que ell en diu «asombros»: cròniques colpidores i sorprenents en les quals la ciència hi té un paper principal. Martínez Ron ha anat recopilant-les al que ha estat el seu blog des de fa més de deu anys, Fogonazos, el degà de la divulgació científica en castellà a Internet, però també en altres bitàcoles, revistes i periòdics vir-tuals o de paper, car una bona història ho és en qualsevol suport. 

Fruit d’aquesta hiperactivitat neix ¿Qué ven los astronautas cuando cierran los ojos? Historias de bombas, astronautas y cerebros, un llibre finançat mitjançant el micromecenatge i que ara està a disposició de tothom, gratuïtament, en versió electrònica. Com es basteix un resum de deu anys d’anècdotes i articles escampats per tota la geografia virtual? L’autor ho deixa clar des del principi: per alguna raó o altra, al final ha decidit quedar-se amb els habitants temporals de l’espai exterior, l’òrgan més fascinant –el cervell–, i l’expressió més cruenta del nostre desenvolupament tecnològic: les bombes. Són temes que ens fan mirar o bé més enllà, fins perdre’ns entre les estrelles, o ben endins, tractant d’esbrinar què som i de quina pasta estem fets. Hi ha capítols que també ens traslladen a inaudites expedicions en cerca de virus, a inversemblants narracions de supervivència submarina, però el corpus principal és allò que hi ha al subtítol: bombes, cervells, astronautes.

El llibre es llegeix amb una sensació de troballa permanent, des de la incredulitat pel propi desconeixement de successos tan increïbles com la sostracció i posterior viatge del cervell d’Einstein o el robatori de pedres lunars, fins al redescobriment del gaudi de la descoberta –valga la redundància–: aquella sensació tan plaent de curiositat esclatant a les pàgines que aguantes entre les mans, com focs d’artifici que només la ciència és capaç de crear. Pel que fa a aquesta molt particular pirotècnia, qui escriu aquestes línies no pot més que coincidir amb l’autor sobre l’indefugible magnetisme que posseeix l’exploració espacial. En un moment en el qual som més lluny de Mart i dels viatges interplanetaris que fa trenta anys, quan una pel·lícula (la imprescindible Gravity) ens recorda com de fràgils som al buit interestel·lar, les històries d’@aberron són un revulsiu, una dosi d’esperança, una espurna que torna a il·luminar-nos els ulls quan alcem la vista de nit i mirem negror enllà. Encén aquest foc fregant sílex i pirita amb els mots, que és com dir que ens emociona amb testimonis d’astronautes –com Dave Wolf o Chris Hadfield–, palpant el vertigen que apareix quan s’escodrinya la possibilitat d’anar molt més enllà del planeta roig. La primera guspira apareix quan fila, delicadament i exquisida, els raigs còsmics amb els inexplicables centelleigs als ulls d’un astronauta insomne. A partir d’aquest moment, us ho assegure, és impossible parar de llegir.

Però no només de coets viu el divulgador: Martínez Ron és també l’artífex d’un extraordinari documental (premi Boehringer 2013) sobre malalties cerebrals, El mal del cerebro (podeu veure’l gratuïtament a la xarxa). I és que el quilo i escaig de matèria grisa que tenim allà dalt és encara un misteri fins i tot major que les galàxies més llunyanes. Per què algunes persones no poden recordar, ni altres oblidar? Què són les emocions? Què causa aquella estranya sensació de veure’s fora del propi cos? Encara som lluny de trobar respostes satisfactòries i definitives a aquestes i moltes més preguntes, però els pedaços d’investigacions i casos clínics que ens mostra l’autor ens acosten als abismes de la ment, solcs tan profunds com la més pregona de les foses marines. Un viatge no exempt de calfreds –«El hombre que olvida al instante»– i somriures davant relats de fets tan inversemblants com els que s’hi descriuen a «Entreguen la cabeza de Dora Kent», i que sens dubte paga la pena fer.

Bombes. Per què bombes? Ens interessen les bombes? Vosaltres no ho sabeu, jo no ho sabia, però la resposta és sí. Potser per la fita tecnològica, potser per la capacitat de condensar tot l’horror postmodern en un sol malson tecnològic. Perquè, vulguem o no, hi ha un abans i un després d’Hiroshima i Nagasaki. Això sí: Martínez Ron no se centra en les detonacions a sòl japonès, sinó en les històries paral·leles, més interessants per a conèixer els perquès –i les conseqüències– de la recerca nuclear. Des de pilots d’avions militars les ordres dels quals eren endinsar-se al fong nuclear, fins l’acurada descripció dels pobles de cartró pedra per a avaluar els efectes destructius de les explosions. Ecos d’una època que hauríem d’evitar reviure per tots els mitjans. 

El llibre d’Antonio Martínez Ron celebra d’una manera difícilment superable deu anys de divulgació científica, de passió pel coneixement. Potser, més enllà de les fantàstiques històries i de com de ben contades estan, el seu major assoliment és fer cosquerelles a la nostra passió pel saber, deixar-nos perplexos mentre encén la foguera que jau darrere de les retines i que fa que nosaltres, humans, siguem el que som: la curiositat. I és que, com ell diu, vivim en una societat en la qual és gairebé un estigma admetre que desconeixíem alguna cosa, en la qual és cada vegada més difícil recuperar l’entusiasme d’infant amb què llegíem novel·les d’aventures o descobríem per primera vegada el nostre entorn a través d’un microscopi. Quan tanqueu el llibre, mirareu de manera distinta el món, el cel, a vosaltres mateixos, i potser no hi ha millor llegat per a un volum de divulgació científica que això mateix: aconseguir trastocar-nos l’eix de referències perquè tot siga nou i res sobrer, exercitar no només els ulls, sinó el cervell, eixamplar les coordenades d’una quotidianitat fascinant.

Andreu Escrivà i Garcia. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).
© Mètode 82, Estiu 2014.

 

¿Qué ven los astronautas cuando cierran los ojos? 
Historias de bombas, astronautas y cerebros
Antonio Martínez Ron 
Autoeditat. Madrid, 2013. 224 pàgines.

 

 

 

«Les històries de Martínez Ron són
un revulsiu, una dosi d’esperança, una espurna que torna a il·luminar-nos els ulls quan alcem la vista
de nit i mirem negror enllà»

© Mètode 2014 - 82. Encontres - Estiu 2014

Tècnic ambiental i divulgador científic (València).