«¿Quién se comió mi planeta», d’Antonio de la Fuente Arjona

Quién se comió mi planeta

¿Quién se comió mi planeta?
Antonio de la Fuente Arjona
Ediciones de la Torre, 2014. 96 pàgines.

«És una obra alhora clàssica i innovadora, un format conegut però dirigit a un públic infantil i, a més, amb el valor afegit de la divulgació científica»

Probablement aquesta és una de les poques vegades –si no la primera– que una peça de teatre per a nens és ressenyada a Mètode. Com a coordinador d’aquesta secció, he de confessar que només em vaig adonar d’aquesta mancança en rebre un amable correu electrònic de l’autor de ¿Quién se comió mi planeta?, suggerint-me la possibilitat que l’obra fóra ressenyada en aquesta revista. Servesca, doncs, el text present com una primera passa cap a la descripció crítica de nous formats. Crec fermament que els llibres de divulgació científica són els llibres i altres coses similars. Vull dir que hi ha, entre altres, la prosa –en ficció o en assaig– i el vers; però també el teatre o, fins i tot, fórmules inclassificables com ara el recull d’il·lustracions que es descriu en la ressenya que acompanya aquesta. El cas del teatre és ben particular. En realitat, el teatre és literatura al quadrat: escrit tant per llegir-lo com per viure’l en directe des d’una butaca. El rol del teatre en la divulgació científica és quelcom molt poc explorat i que només recentment ha assolit una certa difusió de la mà de Famelab, per exemple, el concurs de diàlegs científics que, amb una estructura similar al concurs de música d’Eurovisió, té lloc en dues fases: una primera final nacional i una final internacional que se celebra indefectiblement al Regne Unit. Conec bé Famelab perquè un dels estudiants que han passat pel meu laboratori, Mariano Collantes, ha participat en la darrera edició, arribant fins i tot a la final. Aconselle absolutament veure el monòleg de Mariano sobre pugons que es fan passar per formigues. Explica un cas increïble de mimetisme agressiu en una espècie de pugons amb dues formes, una de les quals imita químicament les larves de les formigues de manera tan perfecta que les formigues adultes les prenen amb cura i les dipositen al fons del niu, al costat de les larves veritables, on les falses larves de formiga xuclen la sang a les altres. El monòleg és impagable, alta divulgació científica, com es pot confirmar fàcilment buscant-lo a internet. I ja que som a internet i parlant de nous formats en divulgació científica, no me’n puc estar de recomanar la plataforma online TED, on científics de renom i divulgadors fan xerrades (una vessant acadèmicament institucionalitzada del teatre, finalment) d’una gran qualitat, tant formal com de contingut.

Però, tot seguint en el teatre, tornem al llibre. ¿Quién se comió mi planeta? és una peça de teatre per a nens. L’autor, que va conèixer l’èxit amb l’obra El ladrón de palabras, no és, a diferència de Mariano Collantes –que és biòleg–, un investigador, sinó un no-especialista amb habilitat per a la divulgació. De fet, l’autor reconeix que quan era estudiant no li agradaven ni les matemàtiques ni les altres ciències, tot i que li encantava la ciència-ficció. És curiós, això. Sempre he pensat que no es pot ser un lector entusiasta de ciència-ficció sense apreciar la ciència. Una altra qüestió, ben diferent, és si la formació en ciències que hem rebut, sobretot en matemàtiques, es adequada per fomentar vocacions científiques o, al contrari, sovint crea un rebuig cap a les matèries científiques que potser amb una altra estratègia pedagògica no es produiria. No cal dir quins serien els beneficis individuals i col·lectius d’una estratègia docent que afavorira una societat més inclinada cap a la ciència.

«El rol del teatre en la divulgació científica és quelcom molt poc explorat i que només recentment ha assolit una certa difusió»

El llibre conta una història simple, fàcil de llegir per nens i adolescents. Protagonitzada per un grup de xiquets, la Panda de los Últimos de la Clase, transcorre en un col·legi i hi desfilen professors i alumnes en una agradable camaraderia desproveïda de tot excés d’autoritat. El diàlegs són fluids, dinàmics, relativament previsibles per subordinats al ritme viu de la història. L’entorn, el col·legi, és el del misteri astronòmic, però també el dels elements per a la seua solució. Alguna cosa està destruint els llibres d’astronomia de la biblioteca del col·legi. A través de la perspicàcia dels personatges i de les preguntes que es fan al lector amb endevinalles i jocs que omplen el llibre, la Panda –i amb ella el lector– trobarà la solució. Els dibuixos, a càrrec de Juan Manuel García Álvarez, encertadament senzills i evocadors, contribueixen al to de l’obra i a facilitar-ne la lectura per part dels més joves. Com hem dit, és un llibre de fàcil lectura, molt breu, i fins i tot amb les pauses teatrals habituals per a fer-ne la representació teatral, difícilment s’assolirà la durada d’una obra convencional. Però com sabem tots els que tenim nens menuts, les obres breus són les que millor els enganxen. I si l’entreteniment va de la mà de les cites poètiques clàssiques i serveix per encendre l’interès infantil en la comprensió del món que ens envolta, la combinació no pot ser millor, ni més necessària.

¿Quién se comió mi planeta? està dirigit a nens de sis a dotze anys i la seua vocació com a llibre de suport escolar és evident. És una obra alhora clàssica i innovadora, un format conegut però dirigit a un públic infantil i, a més, amb el valor afegit de la divulgació científica. Ciència, nens i teatre. Per què no?

Manel Porcar. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).

© Mètode 87, Tardor 2015.

© Mètode 2015 - 87. L'origen de la vida - Tardor 2015

Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes (CSIC-UV)