‘Ramón y Cajal’, de Salvador Macip

Viure amb Ramón y Cajal

Ramón y Cajal
Ara i aquí
Salvador Macip
Angle Editorial. Barcelona, 2016. 224 pàgines.

Des que, com a historiador de la cultura espanyola, vaig començar a interessar-me per la figura de Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser la inexistència en el mercat editorial castellanoparlant d’un llibre que servira com a primera presa de contacte amb el personatge; no una biografia acadèmica i erudita, sinó una obra que, sense perdre el rigor, fóra prou accessible per poder resultar útil a aquell lector comú que, tot i sonar-li el nom de Cajal, desconeix les fites imprescindibles de la seua vida i la seua obra.

El que no m’hauria imaginat mai, i confesse que és per a mi una gratíssima sorpresa, és que aquell llibre l’escriguera un metge gironí «exiliat» i, sobretot, que el publicara –en català!– una petita editorial independent que gaudeix, això sí, de vint-i-cinc anys de trajectòria. Dit això, la sorpresa inicial s’atenua en comprovar que, a més de ser doctor en Medicina i de treballar com a científic al Regne Unit, on dirigeix un laboratori d’investigació sobre el càncer i exerceix la docència en la Universitat de Leicester, Salvador Macip (Blanes, 1970) és, abans que res, un cajalià de pro, admirador de Don Santiago des que, sent molt jove, va decidir que volia ser metge, seguint l’exemple del seu avi i del seu pare, en la biblioteca del qual es va alimentar la seua vocació. Resultat d’anys i anys de convivència amb Cajal, a qui Macip va prendre des del començament de la seua carrera com a referència i model del que ell mateix pretenia ser, és aquest interessant llibre. No és una biografia a l’ús, sinó una mena de doble biografia o joc d’espills, en el sentit de ser un text híbrid en què, alhora que se’ns relata la vida de Cajal, se’ns explica també per quin motiu i de quina manera aquella existència ha influït tant en la peripècia vital i professional de l’autor.

Des d’aquest punt de vista, ens trobem davant d’un llibre amé i magníficament escrit (es nota molt que, a més de metge i investigador, Macip és escriptor de ficció i domina amb des­involtura la divulgació científica, cosa rara entre els seus col·legues). Encaixa molt bé en una col·lecció –Ara i aquí– que, segons que intuesc (només se n’han publicat dos títols fins avui), té com a objectiu la publicació d’aquest tipus d’assajos (auto)biogràfics en què un admirador del personatge històric en qüestió (no necessàriament especialista, en el sentit acadèmic) ens ofereix un retrat subjectiu, posant l’èmfasi no tant en la seua faceta més pública i coneguda, que també és present ací, sinó en aquell altre vessant menys estudiat, més pròxim i familiar. En definitiva, una semblança original i suggeridora que compleix perfectament la seua missió, perquè a més d’explicar-nos per què Cajal és el científic més important de la història d’Espanya, ens acosta a les inquietuds personals de Macip i ens demostra que, més d’un segle després, la investigació científica espanyola continua patint dels mateixos problemes que el premi Nobel ja va denunciar: falta de recursos, abús de l’especialització, un sistema educatiu anquilosat i de curt termini en el qual ciències i lletres són dos mons enfrontats, entre altres.

© Mètode 2017 - 95. L'engany de la pseudociència - Tardor 2017

Departament d’Història Moderna i Contemporània (UV, València)