El somni de Lucreci
Una història de la llibertat del pensament
Martí Domínguez
Proa. Barcelona, 2013. Premi Carles Rahola d’assaig 2013. 360 pàgines.
Martí Domínguez és una personalitat polièdrica que ens mostra vèrtexs, arestes i plans de biòleg, científic, comunicador i escriptor, en harmonia perfecta. Martí és un progressista convençut de l’actitud revolucionària dels il·lustrats que van popularitzar el coneixement científic i el mètode per a obtenir-lo. El seu últim llibre, El somni de Lucreci, que porta com a subtítol, precisament, Una història de la llibertat del pensament, està acuradament editat per Proa, en la seua col·lecció «La Mirada», en els seus aspectes formals, coberta, bibliografia i índex onomàstic. Amb tot, la millor qualitat del llibre és l’estil narratiu, buffonià podríem dir, que t’invita a llegir i rellegir les seues 360 pàgines. És sens dubte un llibre de Martí, on brilla tant l’aspecte assagístic com la tècnica divulgativa. És un llibre que hom hauria de tenir sempre a mà, de lectura plaent i molt recomanable tant per al públic general com per als estudiosos de qualsevol disciplina científica o humanista.
En El somni de Lucreci, Martí Domínguez es dóna un festí. L’excusa per a escriure és el poema de Lucreci De rerum natura, que combina la bellesa del poema amb el seu contingut científic: art i ciència. L’autor munta un banquet i asseu a taula, entre molts més, Epicur, Demòcrit, Lucreci com a convidat principal, Plini el Vell, Dioscòrides, Poggius Florentinus, Botticelli, Gutenberg, Francis Bacon, Conrad Gesner, Galileu, Giordano Bruno, Descartes, Carl von Linné, Montaigne, Diderot, Rousseau, Voltaire, La Mettrie, Buffon, Maupertuis, Goethe, Lamarck, Erasme Darwin, Cuvier, Paley, Wallace, Charles Darwin, Mendel, Morgan, Oparin o Richard Dawkins.
El llibre es compon de disset entrades en forma de capítols i un epíleg amb títol autoexplicatiu: «La condició humana». Cada entrada es pot prendre de manera independent, no obstant això, és el conjunt el que li confereix contundència com a guió necessari per a la història de la llibertat de pensament. El fil conductor és clar i ferm, no obstant això, al lector que en vulga més, li suggereix contínuament altres camins, altres lectures per gaudir-ne.
El propòsit de l’autor queda reflectit amb precisió, ens diu: lector, en el segle xxi cal triar entre el coneixement i la superstició, entre el regne oles tenebres. I cita Monod: l’home és lliure per a triar entre llum i foscor. Hauríem de superar la idea de l’home creat per Déu i aliat de Déu: de l’home com a ésser especial. A partir d’ací, ens ofereix com a aperitiu De rerum natura com un ideari de la Il·lustració i ens presenta Lucreci com a precursor de l’evolucionisme. També ens anuncia el menú: la història del progrés humà és el combat de la ciència contra la superstició. I proposa l’escepticisme com a eina contra el fanatisme: la veritat no existeix o, si existeix, l’home és incapaç de conèixer-la. I comença a parlar-nos de «La llum de Lucreci», en el que em sembla un joc de paraules que entrellaça el temps de Lucreci amb el segle de les llums. No obstant això, quan aparega Diderot ens parlarà del seu somni i per tant del somni de Lucreci. De rerum natura és una cosmogonia crítica basada en la raó en compte de les creences i va ser escrita per Lucreci com a homenatge a Epicur. «Res no ha eixit mai del no-res pel poder diví»,ens va dir. «Omnia ex ovo», diria William Harvey, el descobridor de la circulació sanguínia el 1628.
En el passatge d’El somni de Lucreci, que Martí Domínguez encapçala amb l’I think de Charles Darwin que, el 1837, antecedeix en el seu quadern l’esbós d’un arbre filogenètic, un arbre de la vida, aconsegueix transmetre’ns la seua passió i el seu convenciment per la idea de la pròpia evolució personal de Darwin i conclou: «És possible que mai hi haja hagut un home que haja portat tan lluny el desig de pensar i de ser conseqüent amb el seu pensament, arribant a canviar de forma total la història dels homes»..«Per a comprendre la naturalesa valen els fets, de res serveixen els sentiments, la imaginació o l’opinió popular.»
Avui sabem a la llum de la ciència que la filogenètica humana ens inclou entre els primats, sabem que som una espècie més entre els milions d’espècies, sabem que els déus no van crear el cel per a nosaltres ni la Terra per al nostre ús, abús i gaudi i sabem moltes coses més.
L’evolució de les espècies per mitjà de la selecció natural de les variacions genètiquesporta implícita una visió dels éssers vius que es pot classificar de materialista o lucreciana. L’ésser humà no ocupa cap lloc privilegiat dins del món viu. Som màquines de gens d’acord amb Dawkins, som fruits de l’atzar i la necessitat d’acord amb Monod o del joc del possible d’acord amb François Jacob. Producte de la força cega de la naturalesa, segons Lucreci. Les causes finals no s’avenen amb el mecanicisme darwinià. No hi ha lloc en la teoria evolutiva per a l’emergència d’una «ment» en el sentit dualista, perquè la generació i evolució dels sistemes nerviosos són processos estrictament biològics i, per tant, físics.
Martí Domínguez condueix magistralment, de manera amena i captivadora, la narració històrica dels moments clau de la pugna entre raó i superstició i dels seus protagonistes. I es pregunta Martí, i ens pregunta en veu alta: Per què l’home del segle xxi encara no és capaç de triar el regne de la raó? Per què sembla necessitar aferrar-se a les tenebres?
No som, doncs, l’espècie triada i no obstant això ens veiem sotmesos a la nostra pròpia consciència, aquella mescla de soledat enfront de la destinació, dignitat davant de l’adversitat, solidaritat amb els desafavorits i ànsia de transcendència. La insistència arendtiana a dir que l’home no té «naturalesa», sinó «condició», la Condició Humana.
