Richard Spruce. Un botánico inglés en el Pirineo romántico
Patxi Heras i Marta Infante
Libros del Jata, 2022. 296 pàgines.
Boscos on la mà de l’home no és present i s’amuntona la llenya podrida; afloraments rocosos; façanes descurades; ambients hostils amb acumulació de metalls pesants. Inapreciables a la vista de l’observador poc rigorós, creixen unes modestes formes vegetals mancades d’arrels i flors. Molses i hepàtiques entapissen tota mena de substrat. Però, si no hi parem esment, qui té cura dels briòfits?
Richard Spruce –un dels grans naturalistes victorians, junt amb Darwin, Wallace i Bates– és recordat principalment per la seua aportació al coneixement i conreu de la cincona (de la qual s’obté la quinina, principal remei contra la malària). Dedicà quinze anys a explorar l’Amazones. Poc abans, però, havia esmerçat deu mesos –de 1845 a 1846– a l’herborització dels Pirineus. Va contribuir a millorar el coneixement de les molses i les hepàtiques de la regió, i va triplicar així el nombre d’espècies conegudes (una feinada que ha quedat eclipsada per l’aventura americana).
Els briòlegs Patxi Heras i Marta Infante comparteixen la passió de l’anglès per les petites plantes no vasculars, i han bastit un volum que beu de les experiències recollides en Notes on the botany of the Pyrenees, in a letter addressed to the editor (1846). Per resseguir amb tot detall les jornades de treball de Spruce, els autors fan ús de la mateixa guia de viatges que ell va emprar per a orientar-s’hi: Summer and winter in the Pyrenees (1841), de l’escriptora anglesa Sarah Stickney Ellis (1799-1872).
El llibre és un delit tant per a lectors experts com per a profans. Inclou fotografies a color de les espècies citades, litografies que evoquen els paisatges pirenaics de mitjans del segle xix i l’ambient burgès dels establiments termals, mapes de la regió i anotacions biogràfiques en finestres de text amb voluntat enciclopèdica.
El trajecte d’un explorador minuciós, que –com destaca Stickney referint-se als botànics– «pot trobar belleses en el més humil dels camins», ens descobreix paratges hui irrecognoscibles. Perquè els que adés foren camins de pastors i carboners ara són rutes homologades pel senderisme; les aigües amb propietats curatives que atreien el turisme victorià alimenten les actuals centrals hidroelèctriques; bona part de les glaceres estan en greu retrocés pel canvi climàtic i l’urbanisme ha fet que molts dels boscos que va conèixer Spruce hagen desaparegut. De manera que els espècimens que va recol·lectar han esdevingut valuosos «testimonis històrics de com ha canviat el món».
Els autors dediquen les últimes pàgines al periple sud-americà i els darrers dies a Anglaterra fins a la seua mort, el 1893, a l’edat de setanta-sis anys. El llibre ens deixa un missatge final del tot engrescador, una diàfana declaració d’amor a la biodiversitat. El gegant de la botànica, l’homenot que ha passat a la història per introduir nous aliments i medicines a Europa, manifesta la postura inapel·lable del naturalista quan parla de les menystingudes hepàtiques, que «a penes han produït fins ara alguna substància estupefaent per a l’home, o per a forçar el buidatge del seu estómac, ni tan sols són bones com a aliment; però (…) són, com a mínim, útils i belles en si mateixes, segurament el principal motiu per a l’existència de tot individu».
