«¿Soy un mono?», de Francisco J. Ayala

Evolució per a creients

¿Soy un mono?

¿Soy un mono? / Francisco J. Ayala / Traducció de María Ruiz de Apodaca. Ariel. Barcelona, 2011. 108 pàgines.

Francisco J. Ayala (Madrid, 1934) no necessita gaires presentacions ateses les seues credencials científiques. Evolucionista solvent, membre de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA, assessor del president Clinton, president de la major associació científica del món i doctor honoris causa per quinze universitats, inclosa la de València. Ha rebut, en fi, el premi de la Fundació Templeton «pel seu protagonisme públic en la defensa de la pràctica científica i la fe religiosa». L’estudi de la teologia i el bany sacerdotal en l’orde dels dominicans, abans d’immergir-se en la ciència de l’evolució, li atorguen una posició estratègica enmig del debat creacionista. El seu darrer llibre, ¿Soy un mono?, n’és una bona prova.

Publicada originalment per l’editorial Johns Hopkins University Press, l’obra s’organitza al voltant de sis preguntes. A banda de la que li dóna títol, trobem «Per què l’evolució és una teoria?», «Què és el DNA?», «Tots els científics accepten l’evolució?», «Com va començar la vida?» i «Es pot creure en l’evolució i en Déu?». Tots els capítols, tret del darrer, repassen el debat científic evolucionista, des dels aspectes més clàssics fins a la lectura dels genomes com a documents històrics. Amb un to divulgatiu envejable, Ayala ho exposa tot amb rigor. A més, tractar l’origen de la vida en un llibre sobre evolució és una declaració de principis. No és freqüent aquesta discussió en el context de la biologia evolutiva perquè alguns biòlegs la menystenen per massa especulativa. Però si l’inici de la vida és l’origen de l’evolució biològica, no deu ser una part integral d’aquesta ciència? Els creacionistes diuen que l’origen de la vida s’ha de treure de l’aula de biologia «per discutir-lo amb la família». I la reina Sofia justifica la presència de la religió en l’escola pública per ensenyar «com s’originà la vida». L’encaix de l’emergència de la vida en la gran epopeia evolutiva és una mostra de coherència intel·lectual.

La darrera pregunta del llibre, però, és la que justifica l’objectiu principal de l’obra. De fet, la cita que s’inclou en la portada del llibre ja ens dóna la clau: «un llibre que es llegeix en un dia i dóna respostes per a tota una vida». No obstant això, no podem ni devem cercar «respostes per a tota una vida» en la ciència. Les respostes científiques són, per definició, provisionals. El darrer capítol, ens avisa l’autor, no va de ciència, però ens permet copsar la visió dels evolucionistes deistes: l’evolució és l’instrument de Déu per a generar la biodiversitat. Ayala no veu cap incompatibilitat entre ciència i fe religiosa. Ara, les citacions incompletes de Joan Pau II no deixen veure que, per a l’Església catòlica, l’origen dels humans no es pot explicar per causes estrictament naturals, mentre que l’autor argumenta el contrari força bé en el capítol primer. Ací la coherència es clivella. Ignore si era el seu propòsit, però Ayala ens demostra que el problema és dels teòlegs, que han de llimar les contradiccions entre els seus discursos particulars (en el sentit de no universals), la realitat permanent de la naturalesa i les veritats mutables de la ciència.

© Mètode 2011 - 70. Quan es crema el bosc - Número 70. Estiu 2011
POST TAGS:
Departament de Bioquímica i Biologia Molecular (Universitat de València). Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I²SysBio). Universitat de València-CSIC.