És possible, en menys de 500 pàgines, resseguir la història absoluta del món, des del gran esclat fins la crisi ecològica planetària actual? Aquesta és la prova titànica que intenta Jaume Terradas a Biografia del món, amb un resultat remarcable. La idea és ambiciosa i, malgrat que el text és irregular, alguns passatges mereixen una lectura molt atenta. Sobretot quan l’autor explica amb estima i fascinació el funcionament del nostre planeta i la relació de la humanitat amb l’entorn natural: la dislocació entre els avenços de la societat tecnològica i l’impacte d’aquesta sobre la natura.
Jaume Terradas és catedràtic emèrit d’ecologia de la UAB, pioner de l’educació ambiental i de la recerca més avançada en ecologia terrestre. És membre de l’IEC, ha rebut nombrosos reconeixements i pertany encara a aquella generació de científics humanistes, a aquella bella tradició que propugna trencar les fronteres de les àrees de coneixement i els departaments acadèmics per anar més enllà en l’estudi i la comprensió del món. Una línia de pensament que cada vegada és més rara entre nosaltres i que acabarà desapareixent ateses les tendències en les reformes educatives i universitàries que observem amb preocupació.
La lectura minuciosa d’alguns capítols delata que, malgrat la cura sens dubte vessada per l’autor, encara hi ha detalls manifestament millorables que, en cas que hi hagi una edició posterior, s’haurien de considerar. Algunes dades són simplement incorrectes. Per exemple, en relació als experiments de química prebiòtica posteriors al de Stanley L. Miller –que, contràriament al que s’afirma en la pàgina 266, no guanyà mai el Nobel– no és cert que «fins i tot en condicions menys reductores que les suposades per Miller, es poden produir la majoria dels vint aminoàcids que formen les proteïnes» (p. 267). Aquest és el tipus d’informació que pot donar una imatge falsa de l’avenç real d’una ciència. Hi ha molts petits errors més que amb una simple consulta bibliogràfica s’haguessen pogut estalviar. És una llàstima perquè aquestes petites taques treuen brillantor a una obra que per altres motius és lloable, tant com l’audàcia i entusiasme com per la comprensió del món que manifesta Terradas. La lectura, en general, es fa agradable i l’autor empra amb soltesa nombroses referències a la mitologia, la literatura o el cinema.
La part final del llibre és potser la més original. Terradas ens condueix per les reflexions pròpies d’un savi que busca el millor entre les posicions extremes: ni pessimisme malthusià ni optimisme tecnocientífic panglossià. L’autor reivindica una reconsideració seriosa de la relació de l’espècie humana amb la natura, una percepció més global i menys centrada en el Primer Món i l’adopció d’una veritable ètica ambiental sense caure en la bea-teria d’una natura benèfica i sacralitzada. La utopia de Terradas es basa, sobretot, en un canvi radical, però, per desgràcia, gens innovador: cal pensar més i millor. Per això cal incidir a totes les escales educatives, culturals, socials, econòmiques sobre el fonament d’un coneixement més profund de la pròpia naturalesa humana. Un programa ambiciós que conjumina ideals il·lustrats i darwinistes actualitzats, adreçats a una societat malbaratadora i individualista que, per desgràcia, viu palmàriament d’esquenes a tan fructífers pensaments.
