Teoria de l’striptease aleatori
Josep Perelló
Tres i Quatre, València, 2004, 133 pp.
Teoria de l’striptease aleatori, p. 92-93
Perelló és professor lector al Departament de Física Fonamental de la Universitat de Barcelona, on imparteix classes als ensenyaments de Física i d’Informàtica de Sistemes des del 2001. Perelló és investigador, especialitzat en econofísica, és a dir, en l’aplicació de teories de la física a l’economia, on fa ús de mètodes estocàstics per estudiar la dinàmica de la borsa.
Perelló també és poeta i, a més del llibre que ara ens ocupa, en té un altre de publicat: Versos sobre papiroflèxia matemàtica i boles peludes en mètrica d’espai-temps (1999).
Una altra dedicació coneguda de Perelló és el treball d’acostament entre ciències i arts, disciplines que en general viuen força separades i que l’autor convida a apropar mitjançant articles de divulgació científica en diaris i revistes i mitjançant cursos com ara «Ciències i arts: escenes d’un amor (im)possible», «Ciències i arts: espurnes d’amor» o el més recent «Física de l’estètica».
A Teoria de l’striptease aleatori detectem les tres facetes bàsiques de l’obra de Perelló: el físic, el poeta i l’apropador, tant de la ciència a l’art, com de la ciència a les persones. I la tècnica que utilitza per a aquesta simbiosi té molt a veure amb el transformisme. No en va, Josep Perelló al·ludeix a Leopoldo Fregoli (1867-1936), el transformista italià –admiradíssim del poeta Joan Brossa– que en pocs segons
i amb reduïts elements d’atrezzo era capaç de mutar i d’adoptar personatges ben diferents: ara era una dona elegant amb barret, ara un vell amb gran bigoti, ara un pallasso, ara un cosac del Volga… Fregoli posava en pràctica la seva frase més famosa: «L’art és vida, i la vida, transformació.»
Perelló muta, es posa disfresses de diferents personatges i se les va canviant a ritme fregolià: el professor de física, l’investigador/científic, el poeta, l’home curiós, el filòsof, l’escriptor de teatre, el narrador, el conferenciant… i va sorprenent els lectors amb disfresses variades, sota les quals ens va transmetent coneixement i ens va emocionant alhora.
L’striptease s’estructura en tres parts més una presentació, en la qual explica en què consisteix el llibre, ho justifica i fa una declaració de principis: «Vull conversar amb la ciència però no vull fer ciència. Vull menystenir el rigor en favor d’una major llibertat de pensament, la mateixa que és permesa a les arts. Vull passejar acompanyat de conceptes científics. Descarregar-los de formalismes perquè guanyin en simpatia. Vull recrear (REpresentar) la ciència.»
I això és el que fa en les tres parts següents. Acosta la ciència a la gent,
a través de la poesia i d’altres gèneres literaris. Així, alterna la conferència, la classe magistral, la poesia, el teatre… per donar cos a teories científiques de difícil abast per a la majoria de mortals. Deia Perelló en una entrevista que el que ell pretén és vivificar la ciència, donar-li vida, i per aconseguir-ho creu que les teories no solament s’han d’aplicar a elements ambigus i abstractes com les partícules, sinó que s’han d’aplicar a les persones, a preguntes que ens fem les persones, a les nostres preocupacions més íntimes sobre la mort, la felicitat, la casualitat, l’amor… D’aquesta manera aconsegueix apropar la física a la nostra vida quotidiana i donar algunes respostes possibles a les nostres preguntes.
A la primera part de l’obra es dedica a explicar, com si fes una classe, en què consisteix el principi d’incertesa (o d’indeterminació) de Heisenberg, tot relacionant-lo amb Fregoli. Dóna informació enciclopèdica de les tres paraules del títol (principi, incertesa i Heisenberg); ens parla de les dues versions del principi d’incertesa, en dóna la fórmula, les comenta. I per acabar aquesta part reprodueix una sèrie de fotografies del físic i de Fregoli. Sempre amb sentit de l’humor i amb aquest esperit didàctic del bon professor que no solament exposa, sinó que explica, que vol acostar-se al lector i fer-li entendre allò que en general qualifiquem de difícil. I ho aconsegueix, certament. Quan acabes la lectura tens el convenciment que «la impredictibilitat governa les nostres vides i que en comptes de queixar-nos ho hauríem d’aprofitar. No és cap catàstrofe admetre que les veritats absolutes no existeixen».
La segona part, titulada «11 camins aleatoris», consta d’onze poemes que parlen de com «les lleis de la probabilitat afecten la nostra existència». Dic «poemes» però el mateix autor s’hi refereix com a «narracions» i més endavant com a «paràgrafs». Potser ell mateix dubta de si fa poesia? En un altre lloc (p. 53), però, diu «versifico la ciència». Potser són poemes poc «poètics» en el sentit més abstracte de la paraula, perquè tan aviat ens els planteja com si fossin exercicis escolars, amb buits per omplir, que com si fossin assajos filosòfics. Perelló reprodueix el discurs pedagògic, adreçant-se al lector per explicar-li conceptes físics amb exemples, tal com es fa a classe. És poesia didàctica. És poètica de la física. El que està clar és que és una obra singular, sorprenent, tant des del punt de vista del científic com del poeta.
A la darrera part –Infini-rien– intenta donar resposta a la pregunta «hem de creure en déu?» I segueix el mateix esquema que a la primera part: comença donant definicions de diccionari de la paraula res, després explica què és l’infini-rien i a continuació ens ofereix una obra de teatre en tres actes, els personatges de la qual són Pascal, artífex de la teoria de l’infini-rien, i el cervell de Perelló. Acaba altre cop amb fotos, ara relacionades amb Blaise Pascal, i amaneix tota aquesta poció amb una alta dosi de sentit de l’humor.
Perelló és conscient que el científic i el poeta s’enfronten, tot i que amb diferent intenció, a una mateixa realitat. I per entendre aquesta realitat cal una col·laboració generosa entre els dos coneixements. Amb aquesta premissa, aconsegueix apropar el lector a conceptes, a estadis de l’ésser, a sensacions i anhels humans profunds per als quals no tenim respostes. Ell ho fa des de la seva experiència, molt nodrida del coneixement que s’obté en el llindar de la realitat manifesta, lluny de l’ordre vital i quotidià que podem mesurar i controlar. O dit d’una altra manera, contrasta i analitza els aspectes més immaterials de la nostra existència amb el mètode científic, hi dóna formes diverses i obté resultats sorprenents.
Ara només ens queda fer una mica de Fregoli/Perelló i atrevir-nos amb aquest striptease científic i poètic, profund i irònic, apte només per a amants de l’art
i de la vida, és a dir, de la transformació.
