«The Martian», d’Andy Weir

Un naufragi (detallista) a vint nimuts llum

The Martian
Andy Weir
Broadway Books. Broadway, 2015. 435 pàgines.

La ciència és moda: per tot arreu afloren blogs de divulgació, canals en línia de ciència recreativa, espectacles amb monòlegs de caràcter científic, xarrades divulgatives al bar… L’astronomia, per exemple, torna a atraure el gran públic i és probable que en aquest repunt tinguen molt a veure les recents conquestes espacials: feia molt de temps que no s’aconseguia quelcom tan impressionant com aparcar una sonda en un petit cometa o fer-li un book fotogràfic a Plutó mentre l’ultrapassem. Segurament hi ajuden també els últims èxits de Hollywood basats en «prediccions educades» que s’ajusten al coneixement científic actual sense perdre’n l’espectacularitat. En aquesta línia, el 2011 apareixia The Martian d’Andy Weir (obra reeditada posteriorment), una novel·la de ciència-ficció en sentit estricte però amb la intenció de fomentar en el lector l’amor pel pensament científic. No estem d’alguna manera divulgant quan, malgrat no parlar de ciència, fem créixer l’interès per aquesta?

The Martian és un llibre particular, a parer meu, per dos motius. Primerament perquè –malgrat narrar una odissea humana que, de fet, ha estat portada a la gran pantalla– no és un llibre especialment tens. No és un thriller, no es fa especial recalcament en el personatge principal –poc sabem del seu rerefons o la seua psicologia–, ni tan sols el planeta es presenta com una amenaça capritxosa sinó com l’espai salvatge, remot i en certa manera predictible que és. The Martian és més aviat una història quasi assossegada en la seua forma –està en gran part escrita en format logbook, de manera que no és senzill proposar girs de guió inesperats– i que serveix de base a un compendi d’idees i càlculs verbalitzats per a explicar com sobreviure a un hipotètic naufragi marcià. Una espècie de manual de boy scout d’una precisió tècnica deliciosa que parla ara de química, ara de botànica, ara d’astronomia o d’enginyeria i que, tot sumat, transmet la idea que un dels pilars del progrés humà és el pensament racional i la ciència que se’n deriva.

L’altre motiu pel qual The Martian és un llibre particular és perquè ha estat escrit ajudant-se molt de les noves tecnologies: és fins a un cert punt col·laboratiu. El procés d’escriptura consistia a pujar cada un o dos mesos un capítol al blog públic de l’autor. Allà la ciència del llibre era sotmesa a anàlisi i debat per part dels lectors i, fins i tot, dels pares de Weir (ella enginyera electrònica, ell físic d’acceleradors). Aquest procés de debat reprodueix d’alguna manera el funcionament de la ciència: podríem dir que és una versió feble del concepte peer review adaptat a la literatura, que dóna robustesa, rigor científic i, per tant, credibilitat a la història.

Resumint, The Martian és una novel·la de ciència-ficció estrictament dura però que resulta extremadament amable amb el gran públic i pot ben bé servir com a porta d’entrada a la ciència-ficció, a l’astronomia i també, per què no, a la ciència en general.

© Mètode 2016 - 89. Els secrets del cervell - Primavera 2016