«Tomorrow’s Table», de Pamela C. Ronald i Raoul W. Adamchak

103-66

Tomorrow’s table. Organic farming, genetics and the future of food
Pamela C. Ronald i Raoul W. Adamchak
Oxford University Press. Oxford, 2008. 232 pàgines.

Als autors d’aquest llibre els agraden els ganivets de butxaca, anar en bicicleta i embrutar-se les mans. També són vegetarians i comparteixen dos fills: fins aquí arriben les coincidències. Posats a imaginar parelles improbables, no n’hi ha gaires que puguin superar aquesta. Ronald és una experta a crear modificacions genètiques de varietats d’arròs i Adamchak és agricultor ecològic. Tenint en compte com sol escalfar-se l’ambient quan es discuteixen aquests temes, cal reconèixer el mèrit d’aquest matrimoni.

Aquí ens presenten el seu punt de vista sobre com és possible –i recomanable– aprofitar el millor de totes dues aproximacions per garantir que la humanitat podrà menjar adequadament d’aquí a un parell de generacions. Com a fil conductor expliquen un any de la seva vida, barrejant informació tècnica amb informació personal i receptes. Un llibre que inclogui una recepta d’arròs mutant enganxós amb papaia transgènica té tot el meu suport.

D’altra banda, alguns ciris trencats li fan perdre punts. Tot just començar, una taula de tres pàgines resumeix els moments clau de la història de la biotecnologia, des dels xinesos (que van començar a conrear arròs cap al 4000 abans de Crist) fins al premi Nobel que van guanyar Fire i Mello el 2006 pel descobriment de la interferència per RNA. Una llista sempre és injusta, pel que deixa fora, però en aquest cas també sobten les inclusions. D’una banda, hi apareix Rudolf Steiner pel desenvolupament de la biodinàmica, una variant de l’agricultura ecològica basada en elements místics. La inclusió d’aquest personatge en la llista adverteix el lector racionalista que es trobarà amb un llibre irregular. També sobta que els autors destaquin la data de 1951, quan Rosalind Franklin va obtenir una fotografia que va ajudar Watson i Crick a determinar l’estructura del DNA el 1953, i el 1953 no inclou cap efemèride digna d’esment.

«Cadascun dels autors destaca allò que li interessa i calla prudentment sobre les mancances de l’altre»

La metàfora del matrimoni funciona, entre altres coses, perquè cada capítol està escrit en primera persona per un dels autors, que el signa per separat. L’únic capítol que signen junts té molt poca substància. Així, cadascú destaca allò que li interessa i calla prudentment sobre les mancances de l’altre. A part de coincidir a dir que l’agricultura convencional té massa inconvenients per ser sostenible, em quedo amb les ganes de saber què pensa cadascú sobre les limitacions i les promeses de l’altre. Tots dos parlen en algun moment sobre les limitacions de la manipulació genètica, però l’únic que llegim com a problema de l’agricultura ecològica és que, en alguns casos, el rendiment és baix.

En aquest sentit, els capítols escrits per Ronald sonen més honrats: reconeix dificultats i admet que molts beneficis encara han d’arribar. Un dels exemples que esmenta cap al final, sobre una varietat de pruna modificada genèticament per resistir una infecció vírica molt estesa a Europa, ha progressat des de la publicació del llibre, i actualment està enllestint els tràmits per rebre el permís de l’Agència de Protecció del Medi Ambient americana.

Comptat i debatut, la lectura de Tomorrow’s Table reforça la meva impressió que hi ha més bons arguments a una banda de la taula que a l’altra.

© Mètode 2011 - 66. Ona verda - Número 66. Estiu 2010
Biòleg i escriptor (Barcelona).