Trick or treatment?
Alternative medicine on trial
Simon Singh i Edzard Ernst
Bantam Press. Londres, 2008. 352 pàgines.
Quin món tan feliç, on hi ha criatures com aquesta! Un llibre improbable, difícilment repetible: un científic i un metge acupuntor homeòpata sumen esforços per revisar el que hi ha de cert i de fals en les teràpies alternatives. Amb un parell de capítols introductoris marquen el terreny: qualsevol pràctica que es presenti com a beneficiosa ho ha de demostrar en un assaig clínic, preferiblement controlat, al·leatoritzat i doble cec. L’efecte placebo exis-teix, pràcticament totes les intervencions en tenen, i cal determinar si un tractament té algun efecte més enllà.
Un cop aclarit això, passen a analitzar les proves a favor i en contra de l’eficàcia de l’acupuntura, l’homeopatia, la quiropràxia i els remeis herbals. En un apèndix fan el mateix, més breument, amb una altra trentena de teràpies.
Ernst, un dels autors, va portar el rigor a les darreres conseqüències: va impulsar el disseny d’unes agulles retràctils per fer controls negatius d’acupuntura. Amb aquestes agulles es va demostrar que, en les úniques indicacions que responen a l’acupuntura (alguns dolors d’esquena i nàusees), una agulla retràctil fa el mateix efecte que una de veritat. Altres experiments han mostrat que no cal ni tan sols clavar a la profunditat recomanada, ni en els llocs per on se suposa que passen els meridians. És a dir: si algú et fa creure que t’està fent acupuntura i tu creus que l’acupuntura funciona, rebràs un efecte placebo. Aquests resultats i altres van fer que Ernst plegués de l’hospital homeopàtic on treballava, convençut que hi ha maneres més eficaces de tractar pacients.
Les introduccions històriques a cada capítol són una font d’informació: ens assabentem, per exemple, que Florence Nightingale va inventar els gràfics de pastís, tan familiars als usuaris de Powerpoint, per demostrar estadísticament que la higiene és un factor clau en la supervivència dels malalts hospitalitzats. O que l’homeopatia va néixer i va prosperar en l’època de la medicina no científica, quan era més segur deixar fer el seu curs a les malalties que no pas seguir un tractament. Amb l’adveniment de la medicina científica i els assajos clínics, va anar perdent terreny, fins a tocar fons durant els anys vint del segle passat. La resurrecció de l’homeopatia va venir per mà dels nazis, que volien incorporar una medicina inventada per un alemany a la seva «nova medicina». De 1937 a 1939 van dur a terme un assaig clínic amb milers de pacients, però els resultats no van ser mai publicats. Les memò-ries dels metges participants en l’assaig suggereixen que el resultat va ser negatiu, però després de la Segona Guerra Mundial l’homeopatia va aprofitar aquest impuls per recuperar la popularitat i, en vista de l’èxit que ha tingut, no sembla que hi hagi marxa enrere.
«La resurrecció de l’homeopatia va venir per mà dels nazis, que volien incorporar una medicina inventada per un alemany a la seva “nova medicina”»
A mi, que segueixo el món de l’alternativisme amb una barreja de curiositat entomològica i pessimisme de nàufrag a la deriva, em costa entendre que l’estament mèdic presenti tan poca lluita contra aquest sistema paral·lel. Una part de la prosperitat dels alternativistes és deguda a la poca gent que qüestiona la seva presumpta superioritat moral respecte els metges científics, altius i àvids de guanys. Singh i Ernst donen una dada que aclareix per què els metges rarament presenten batalla. Durant la primera meitat del segle XX, que va ser la de la invenció i consolidació de la quiropràxia, l’Associació Mèdica Americana va actuar de diverses maneres contra els quiropràctics al·legant intrusisme professional. Als anys setanta un quiropràctic va denunciar l’AMA per monopoli. El 1987 una jutgessa li va donar la raó i va prohibir a l’AMA qualsevol campanya crítica contra la quiropràxia. Vist que el mètode científic no és suficient per demostrar la validesa d’una teràpia davant un tribunal, no és estrany que els metges rarament es compliquin la vida amb aquesta via. Ara bé, quan el govern català va presentar un decret de regulació d’aquestes pràctiques, els fisioterapeutes van ser el col·lectiu que va protestar més sorollosament: els quiropràctics tenen molta consideració social i molta gent troba equivalent visitar-los a ells o als fisioterapeutes.
Entre els remeis que no funcionen, els que tenen riscs evidents per a la salut i els que, tot i ser innocus, retarden o impedeixen que els pacients rebin tractaments adequats, pràcticament no hi ha res que superi l’anàlisi de Singh i Ernst.
No revelaré el final de la història, però puc predir l’efecte que tindrà sobre els alternativistes usuaris i practicants: nul. Si hi ha algun tema al qual el públic és impermeable, és aquest. Ni que tots els noticiaris del món es fessin ressò durant mesos del munt d’assajos clínics que han demostrat la ineficàcia generalitzada d’aquests remeis, els alternativistes farien com aquell que va llegir que fumar causa càncer i va decidir deixar de llegir.
