Vida indómita
Aventuras de un biólogo evolutivo
Robert Trivers
Traducció de Joan Soler Chic. Antoni Bosch Editor. Barcelona, 2017. 290 pàgines.
Robert Trivers és un dels pensadors contemporanis més originals en biologia evolutiva. Les seves investigacions han girat entorn de la selecció natural i la biologia social, i la seva manera de veure l’altruisme recíproc, la inversió parental, la selecció sexual, el conflicte paternofilial i l’autoengany continua essent un referent ineludible en la literatura científica. No és casualitat que els famosíssims llibres Sociobiology, d’Edward O. Wilson, i The selfish gene, de Richard Dawkins, fossin publicats poc després d’aparèixer els treballs fundacionals de Trivers (el 1975 i el 1976, respectivament). Tant Wilson com Dawkins reconeixen la influència de Trivers, el qual es va permetre «usar» el pròleg que Dawkins li demanà que escrivís per a The selfish gene per proposar la seva teoria de l’autoengany, que després ampliaria en treballs posteriors. Una bona manera de treure partit d’un pròleg.
Tanmateix, Vida indómita no ens parla gaire de ciència, sinó de la vida personal de l’autor, Robert Trivers. De manera a voltes caòtica, com la seva pròpia existència, Trivers ens explica fragments del seu recorregut professional, des dels seus inicis sota el mestratge de Bill Drury (l’home que el va ensenyar a pensar, diu) i d’Ernst Mayr (un veritable gegant), fins als treballs de camp, sobretot a Jamaica, on va estudiar el comportament dels llangardaixos. A banda de Drury i Mayr, recorda altres biòlegs evolutius dels qui té coses a dir. Així, ens parla amb admiració de William D. Hamilton («potser el biòleg evolutiu més gran després de Darwin»), de George Williams («home meravellós») i de Stephen Jay Gould. D’aquest darrer, molt conegut com a divulgador de la ciència, en fa una esmolada crítica dels seus errors més matussers com a científic i de les seves pretensions, de vegades fora de mida.
Com deia més amunt, Vida indómita no és un llibre de biologia, sinó una mena d’autobiografia esbiaixada vers les històries i anècdotes més aventureres. Tanmateix, Trivers aprofita totes les ocasions per explicar les situacions més truculentes i escabroses des d’un punt de vista biològic-evolutiu. I no hi ha dubte que n’ha viscut nombroses, d’aquestes situacions, com haver estat a punt de ser assassinat més d’una vegada (i intentar, al seu torn, matar el seu assaltant, tal com confessa sense embuts), haver estat una dotzena de vegades a la presó, a Jamaica i als Estats Units, haver compartit un petard de marihuana amb Peter Tosh, un dels llegendaris Wailers, o haver passat molts moments, bons i dolents, amb Huey Newton, el fundador dels Panteres Negres. Trivers va tenir una gran amistat amb Newton i, de fet, va militar en els Panteres Negres des del 1979 fins al 1987, any en què deixà el partit en ser «excomunicat» per Huey Newton, «pel seu propi bé». Trivers també ens parla del racisme als Estats Units i dels seus sentiments ambivalents respecte a Jamaica, on va passar, sumant totes les estades, fins a divuit anys de la seva vida.
No, no és un llibre de biologia evolutiva. Però s’aprenen moltes coses sobre biologia i comportament humà que semblen inversemblants, i ens ensenya que la vida d’un biòleg evolutiu no té per què ser avorrida.
