«Vilafranca (Els Ports)», de Paco Tortosa

100-80
Vilafranca (Els Ports)
Un mar de pedra seca a mil metres d’altitud
Paco Tortosa
Edicions 96. La Pobla Llarga, 2013. 504 pàgines.

A l’agost del 2013 es va presentar a Vilafranca dels Ports un llibre de gran format que hauria de tindre una difusió més enllà de la localitat que l’ha inspirat. Es tracta del compendi del treball de tot un any del geògraf Paco Tortosa (Vallada, 1954). Amb un entusiasme encomanadís, Paco ha viscut tot un cicle anual –amb els diferents colors de les quatre estacions, i sotmès als arbitris del vent, la neu, la pluja o el sol, segons ha calgut– en aquesta població. El resultat ha estat el títol que ara glosse, Vilafranca (Els Ports). Un mar de pedra seca a mil metres d’altitud (Edicions 96).

El que té de particular aquest text és que Paco Tortosa hi ha dut a terme –una vegada més– el que millor sap fer: escrutar l’ànima d’un paisatge i d’un paisanatge, investigar a fons la vida d’un poble que guarda un tresor al seu si: l’arquitectura de la pedra en sec. En realitat, Paco fa molts anys que fa aquesta faena. Com l’ha definit Joan Romero, ell és un dels nostres més destacats paisatgistes, i ho ha demostrat ja en una trentena de publicacions, desenes d’audiovisuals, cartografies temàtiques i estudis etnogràfics. No li interessen només els arbres o les pedres, però. Ell sap indagar en l’interior d’una col·lec-tivitat, on és tan important la vida en un mas aïllat com la rutina d’un forn o d’una sabateria. El resultat ha estat un volum formidable, amb gairebé dues-mil fotografies, que ha comptat també amb la participació cartogràfica de Pau Fuster.

Pau i Paco han resultat una parella professional molt ben compenetrada. Supose que no es quedaran ací i, als pobles que vagen contractant els seus servicis, els aniran oferint aquestes mirades minucioses i taxatives de micro-geografia humana, capaces de replegar el batec profund d’un rerepaís. Ells han comprès perfectament que davant d’una mola, d’un barranc, d’un bosc o d’un paisatge humanitzat l’ésser humà s’ha d’oferir íntegre, i per això en algunes de les imatges del llibre el mateix Pau fa contrastar la seua nuesa amb l’aridesa perfecta d’una orografia feréstega però acollidora. En això són bons continuadors d’un altre amant d’aquestes contrades, el fotògraf Francesc Jarque. Ningú com un fotògraf per a apreciar com cal la plasticitat inherent a aquests relleus, aquestes serralades, aquest inacabable mur.

«Obres com aquesta poden descobrir a la immensa minoria un territori que s’ha mantingut gairebé verge, profund i salvatge com la sentor d’un bosc a la tardor»

Jarque va publicar fa anys una emblemàtica col·lecció d’imatges d’aquest racó dels Ports amb el títol de L’home i la pedra, que després van continuar Francesc Miralles, Julio Monfort i Margarita Marín en el volum Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat, que incloïa una completa descripció de la tècnica arquitectònica i que vaig tindre el plaer de prologar. Allí vaig escriure aquests mots: «Amb el temps, el medi litogen ha trobat una resposta adequada en els seus pobladors: l’arquitectura de la pedra en sec. Sense dubte el Gran Arquitecte pretenia instaurar l’Ordre quan va jugar als daus amb la roca mare, però en primera instància el seu furor fundador va provocar un petit caos de volum colossal. L’arquitectura de la pedra en sec és una metàfora de la lluita de l’home contra el caos i en favor de l’ordre, del seu desig d’emular Déu a petitíssima escala. És un acte creatiu pur i primordial: recollir pedra, amuntegar-la, construir-hi. A Vilafranca –en tota la comarca, però especialment en aquest enclavament industriós–, com en moltes grans àrees geològicament semblants en tot el litoral mediterrani, els homes han lluitat per a dominar les pedres. Hi fan murs, cases o casetes, cisternes, monuments. Ells, els homes i les dones d’aquest país, també guanyen, amb el temps, una pàtina característica, adusta i rogenca, calcària i aspra. És una forma que tenen de mimetitzar-se amb el terreny, de confondre-s’hi, de camuflar-s’hi. És un efecte col·lateral d’això tan socorregut: el paisatge humanitzat».

Llegir el llibre de Paco Tortosa (amb una magnífica introducció de l’erudit vilafranquí Josep Monferrer) és endinsar-se en la vida quotidiana d’una vila que està suficientment lluny de la «civilització» com per haver mantingut incòlumes costums i usatges que en altres llocs del nostre país ja són considerats relíquies del passat. Però això forma part de l’encant d’aquest lloc, on encara hi ha un grapat de masos en actiu duent a terme un tipus de vida que es comunica directament amb la que s’hi ha arborat tradicionalment des del fons dels segles.

No tots els municipis valencians compten amb una visió tan completa i engrescadora. De fet, només un grapat hi poden competir. Entre estiuejar a Benidorm o a Vilafranca, la majoria ab-soluta dels implicats escollirien a ulls clucs el petit Manhattan de la Marina. Obres com aquesta, però, poden descobrir a la immensa minoria un territori que s’ha mantingut gairebé verge, profund i salvatge com la sentor d’un bosc a la tardor. Aquests, amb el corresponent salconduit, hi seran benvinguts. I gràcies a Paco Tortosa i als que han col·laborat amb ell accediran a un estrat de la nostra realitat que ni tan sols sospitaven.

© Mètode 2014 - 80. La ciència de la premsa - Hivern 2013/14

Assagista. El seu darrer llibre és Les hores fecundes (Ed. Bromera).