Comunica’m a poc a poc, que tinc pressa

La pandèmia de la COVID-19 no solament ha suposat un desafiament majúscul per a la ciència i les societats de qualsevol racó del món, també ha sigut un veritable repte per al periodisme i la divulgació científica. En qüestió de setmanes entre els fatídics mesos de febrer i març de 2020, la ciència va passar d’estar reclosa en un discret lloc secundari en els mitjans de comunicació a estar en primera plana de forma constant. La gran història o notícia d’aquest segle XXI no ha sigut, per ara, econòmica, política o social, sinó científica: un nou coronavirus que va saltar als humans i que s’ha estès pel planeta i ha capgirat multitud d’aspectes de la nostra vida tal com la coneixíem.

Aquesta immensa atenció mediàtica per la pandèmia dia sí i dia també ha dut a un fenomen sense precedents: la retransmissió de la ciència en directe. Com si es tractara d’un important partit de futbol, les noves troballes científiques sobre el SARS-CoV-2 i les diferents formes de tractar-lo i de prevenir-lo es comuniquen minut a minut, amb urgència. D’aquesta manera, els mitjans de comunicació ja no es limiten a explicar els coneixements assentats i confirmats per la ciència, sinó que també anuncien descobriments molt preliminars i poc robustos, amb el gran risc que part d’aquests acaben rebatuts per evidències més recents.

Aquest fenomen comunicatiu, creat pel gran interès i l’elevada demanda de la informació pandèmica més actualitzada, contrasta de forma radical amb els temps de la ciència. Les investigacions científiques són processos irremeiablement lents, fins a tal punt que poden dur a la desesperació quan els seus fruits poden suposar la salvació de milions de persones immerses en la major crisis sanitària dels darrers temps. A més de la seua parsimònia, els resultats més nous que la ciència ofereix estan carregats d’incertesa. Cada estudi té un enfocament, uns mètodes i unes limitacions i no és estrany, en absolut, que sorgisquen investigacions que, aparentment, es contradiguen entre si.

«Aquesta immensa atenció mediàtica per la pandèmia dia sí i dia també ha dut a un fenomen sense precedents: la retransmissió de la ciència en directe»

La gran fortalesa de la ciència no és el seu caràcter infal·lible o la seua rapidesa, sinó la capacitat per a augmentar el nostre coneixement a poc a poc, gràcies al fet que es corregeix a si mateixa. Què ocorre, però, quan es retransmet sense context qualsevol nou resultat científic, fins i tot aquell que contradiu altres troballes prèvies?

La impressió que pot donar, per a no poques persones alienes a aquest àmbit, és que la ciència diu un dia una cosa i l’altre, la contrària, quan, en realitat, la seua tasca és més similar a la de completar a poc a poc un trencaclosques, amb innombrables peces, del qual desconeixem la seua imatge final. A vegades, les peces que s’hi col·loquen no són les adequades, però a mesura que el trencaclosques es va completant, va quedant més clar quin és el lloc de cadascuna d’elles.

Si alguna cosa ens ha mostrat clarament aquesta pandèmia és que no han faltat ni faltaran peces mal col·locades en el trencaclosques: des dels primers moments, en què l’Organització Mundial de la Salut anunciava que no hi havia evidències que el nou coronavirus identificat es transmetera de persona a persona, fins aquells mesos en què es discutia el controvertit paper dels aerosols en la transmissió del SARS-CoV-2, la utilitat de les mascaretes o la capacitat de les vacunes per a prevenir les infeccions.

Ara mateix, quasi dos anys després de l’inici de la pandèmia, la incertesa continua en moltes altres qüestions. Per exemple, el 8 de gener, les autoritats de Xipre anunciaven que havien detectat vint-i-cinc casos d’infecció per una variant del SARS-CoV-2 resultat de la combinació de les variants delta i òmicron. El 10 de gener, múltiples científics indicaven que probablement això era degut a un error tècnic de laboratori.

«La gran fortalesa de la ciència no és el seu caràcter infal·lible o la seua rapidesa, sinó la capacitat per augmentar el nostre coneixement a poc a poc, gràcies al fet que es corregeix a si mateixa»

En un altre àmbit, el dels populars tests d’antígens, diverses investigacions recents indiquen que aquests podrien ser més fiables si les mostres es prengueren en la gola en lloc de pel nas. No obstant això, l’Administració de Medicaments i Aliments dels Estats Units (FDA en les seues sigles en anglès) va haver d’anunciar públicament que els tests d’antígens dissenyats per analitzar mostres nasals havien de continuar utilitzant-se de la mateixa manera. La raó? Aquests tests d’autodiagnòstic s’autoritzaren el seu moment mitjançant el seu ús convencional i les autoritats no compten encara amb dades per part dels fabricants que garantisquen que prendre la mostra en la gola siga un mètode apropiat o fiable. És qüestió de temps que sapiguem quina opció és millor per a prendre la mostra, però la incertesa impera una vegada més.

La retransmissió de la ciència al minut en pandèmia ens mostra més clarament que mai que la prudència i el context són claus per comunicar aquestes o altres notícies i aportar així més claredat que confusió sobre les noves dades que van apareixent. Parafrasejant la saviesa castellana: «Comunica’m a poc a poc, que tinc pressa».