L’ efecte placebo, el conjunt de beneficis per a la salut que es produeixen en administrar un tractament sense efecte terapèutic per si mateix (placebo), continua sent avui un fenomen envoltat d’enigmes. Tot això a pesar que és omnipresent en l’àmbit sanitari, ja siga en els assajos clínics com en els tractaments mèdics. En aquest sentit, els placebos resulten essencials en la investigació mèdica per a poder distingir, mitjançant comparació, si un fàrmac determinat té un benefici real per a la salut o no. Ens ajuden, així, a evitar que es generen il·lusions enganyoses entorn de la seua efectivitat.
Encara que la cultura popular sol associar la idea del placebo amb una pastilla de sucre, potencialment quasi qualsevol cosa pot induir un possible efecte placebo: la qüestió és que desperte una expectativa de millora per a la salut. Així, una simple tireta, una cirurgia, una injecció de sèrum salí, un massatge, la mateixa relació entre sanitaris i pacients i fins i tot el «màgic» conjur «pa i vi, pa i vi, trau-me el mal que tinc ací…» que realitzen els pares als seus magolats plançons poden provocar efecte placebo. És més, els tractaments amb eficàcia demostrada per a certs problemes de salut també poden anar acompanyats d’algun benefici addicional, gràcies a aquest efecte.
L’efecte placebo no té el poder de curar un càncer o un infart al cor, però és, sens dubte, especialment útil per a alleujar diversos símptomes (que són subjectius) com el dolor, l’ansietat, el malestar general o el cansament. Molt menys conegut per la societat és el seu pol oposat, l’efecte nocebo: l’expectativa que un determinat tractament ens provoque algun tipus de mal pot, de fet, arribar a generar efectes negatius sobre la salut, encara que es tracte d’un placebo. Una espècie de profecia autocomplida.
És l’engany al pacient un requisit imprescindible perquè el placebo «faça la seua màgia»? En absolut. Cada vegada són més i més els assajos clínics amb persones afectades per molt diverses malalties que demostren que l’efecte placebo continua molt present encara que se’ls explique amb detall que el que reben és un simple placebo.
Així i tot, potenciar l’engany pot reforçar, al seu torn, l’efecte placebo. Múltiples estudis han observat que com més car i nou siga un placebo, més lloat siga pel metge i més dràstica siga la seua aplicació (les cirurgies placebo guanyen per golejada quant a «poder placebaire») més fort és l’efecte placebo resultant. A més, detalls com el color del fàrmac, la marca comercial, el nombre de dosis ingerides al dia, el sabor o la forma poden modular l’efecte placebo segons la indicació desitjada.
La nostra història de coneixement del placebo és relativament breu. Va ser en 1799 quan el metge britànic John Haygarth va descriure la seua existència de manera científica, que posteriorment va documentar en el llibre Sobre la imaginació com a causa i cura de les malalties del cos.
En aquesta obra Haygarth narra com va realitzar un experiment en què pretenia esbrinar l’eficàcia d’unes varetes de metall de Perkins que, segons els xarlatans de l’època, extreien la malaltia del cos. Per a aquesta finalitat, Haygarth va estudiar els efectes sobre la salut en pacients amb reumatisme en aplicar les varetes «especials» en comparació amb d’altres d’idèntiques de fusta. Després d’utilitzar-les, el galè va detectar amb sorpresa que, independentment de la mena de vara, quatre de cada cinc persones amb reumatisme asseguraven sentir un alleujament del seu dolor.
Així, Haygarth no sols havia sigut el primer a mostrar amb esperit científic l’efecte placebo, sinó que també havia deixat al descobert que aquest fenomen és un dels grans aliats dels farsants venedors de panacees. Perquè avui, igual com fa més de dos segles, no falten xarlatans ni tampoc innocents convençuts proclamant als quatre vents que a ells «els funciona».
