Verola del simi: un fatídic error enfront de les epidèmies

El passat 23 de juliol, l’Organització Mundial de la Salut va declarar la verola del simi com una emergència sanitària internacional. En l’actualitat, hi ha més de 57.000 casos confirmats en el món. L’extensió d’aquesta malaltia infecciosa pel planeta ha tornat a posar en qüestió, després de la devastadora pandèmia de covid-19, la forma en la qual la humanitat s’enfronta als agents patògens emergents.

Nombrosos especialistes en Salut Pública i en Malalties Infeccioses han assenyalat en reiterades ocasions l’error de centrar-se a reaccionar davant la irrupció de nous virus i bacteris, en lloc d’anticipar-se’n. En aquest sentit, la cèlebre frase de la periodista científica Robin Marantz en el seu llibre A dancing matrix: How science confronts emerging viruses (Vintage Books, 1994) (“Una matriu dansaire. Com la ciència s’enfronta als virus emergents” resulta profètica: «Pregunta a un viròleg què determina que una epidèmia valga la pena investigar-se i et respondrà amb un cinisme característic: “La mort d’una persona blanca”».

La verola del simi no és precisament una malaltia infecciosa nova. Es va identificar en un llogaret del Congo en 1970. No obstant això, aquesta infecció ha rebut una atenció científica i sanitària mínima durant dècades mentre la seua presència es limitava al continent africà. Sempre va existir la possibilitat que alguna vegada el virus saltara a un altre continent, fins que fa uns mesos aquesta possibilitat es va convertir en una realitat i vam tornar a no estar preparats.

Bavarian Nordic, l’única farmacèutica homologada per a fabricar vacunes contra la verola del simi és incapaç de satisfer l’enorme demanda mundial. Per a intentar pal·liar l’escassesa d’aquest tractament preventiu, les agències del medicament de diferents regions, entre elles els Estats Units i Europa, han permés la injecció intradèrmica de la vacuna en la població general per a traure més dosi per vial. No obstant això, aquesta mesura no suposa un canvi significatiu enfront de la gran escassetat de vacunes. D’altra banda, l’eficàcia real d’aquest tractament preventiu en humans només és parcialment coneguda, perquè els pocs estudis que han indagat sobre aquest tema, en els anys vuitanta, aporten dades molt limitades.

El director de Malalties infeccioses de l’Hospital Central de la Defensa Gómez Ulla, Francisco Javier Membrillo de Novales, explicava en el congrés de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC) que «no podem pretendre que la iniciativa d’una sola salut (un enfocament global i coordinat per a aconseguir els millors resultats possibles de política pública en salut) funcione i que ens protegisca a tots nosaltres a Espanya, si en altres llocs del món continuen circulant virus que tard o d’hora saltaran ací».

Les iniciatives de Salut Pública encaminades a protegir-nos dels diversos riscos biològics que estan a l’aguait ací fora compten amb un considerable desavantatge: tenen poc atractiu polític i social. Per què? El professor Bob Lawrence, de la Universitat Johns Hopkins, dona amb la clau: «Ningú agraeix les malalties que no pateix». No arribar a patir mai la pòlio o la verola, o no patir un cert càncer en evitar factors que predisposen a això, són beneficis per a la nostra salut que no apreciem tant com quan estem malalts i rebem un tractament curatiu.

Construir i dotar de recursos els centres de salut i hospitals dona vots perquè la població és conscient dels efectes positius que té sobre la seua salut. En canvi, els beneficis de les estratègies de Salut Pública queden ocults, invisibles a quasi totes les persones perquè és difícil ser conscient de com hem protegit la nostra salut en evitar multitud de riscos.

En aquest sentit, la Salut Pública és víctima del seu propi èxit. L’especialista en Medicina Preventiva, Ignacio Rosell així ho reflectia en el següent diàleg a Twitter:

– Com sabrem si està funcionat el control de la pandèmia?
– Perquè ens acusaran d’actuar en excés…
– Aleshores, encara que tinguem raó, sempre ens diran que ho fem malament?
– Benvingut a la Salut Pública.

El resultat de tot això és que en països com el nostre el percentatge d’inversió en Salut Pública és ridícul dins del total de la despesa sanitària pública. A Espanya només suposava el 2,4 % de la despesa total en 2020. Un percentatge que era encara molt de menor abans de la pandèmia de covid-19. Paloma Navas, exdirectora general de Salut Pública de Cantàbria, assenyala en El Diario montañés que aquest panorama és «com tindre una casa estupenda, amb televisor gegant de plasma, electrodomèstics cars, quadres valuosos i una porta d’entrada de cartró».

El futur de la humanitat davant de la pròxima pandèmia dependrà en gran manera que la població general i la classe política s’adonen del gran risc que suposa tindre una casa amb una porta de cartró. Toca reforçar-la si realment volem protegir el que hi ha dins i això ha de fer-se abans que comence a tronar.