Anna Sanchis

El camí artístic d’Anna Sanchis (València, 1967) ha travessat intensos paisatges interiors abans d’asserenar-se en l’actual proposta plàstica. L’artista, en constant evolució, va anar il·luminant serenament les ciutats somiades dels seus començaments, fins aconseguir les irregulars geometries espectrals on l’entorn urbà i el rural es fonen sota l’impuls crític que porta a revelar la indecorosa degradació del medi natural, alhora que reivindica espais ideals per recuperar-los com a refugis compartits. El seu concepte plàstic materialitza les més variades geometries que, a partir d’una exigent elaboració manual, es desborden sobre el seu banc de proves en enginyoses propostes lúdiques.

Anna Sanchis sempre s’ha mostrat seduïda per les formes arquitectòniques, que al llarg de la seua obra han servit de referència a la seua pintura de figures, representades tant en el recolliment íntim dels espais domèstics com en exteriors nocturns de fort component oníric. Amb el nou segle, però, Anna Sanchis va triar el camí de l’estranyament plàstic, va prescindir de les figures, es va llançar a l’aventura de canviar els seus materials de treball substituint l’oli per l’escaiola, va prestar relleu a la superfície plana del quadre i va alterar la seua concepció espacial adoptant perspectives aèries –zenitals o diagonals– que mostraven formes geomètriques distanciades i desproveïdes de color. De l’anterior bagatge només sobrevivia allò que semblava marc contextual, l’element arquitectònic transformat en substància semàntica del quadre. Els primers resultats van ser enlluernadors per als privilegiats que freqüentaven el seu estudi. La nova direcció plàstica d’Anna Sanchis no sols reforçava el seu intimisme líric de sempre, ara inspirant la seua nostàlgia personal de l’espai agrari evocat en el seu equilibri natural perdut, sinó que obria una altra línia àcida que posava en evidència la invasió agressiva de l’expansió urbana que trenca l’harmonia del paisatge i l’habitabilitat rústica. Les muralles arquitectòniques de la seua sèrie sobre Cullera adquireixen dimensió exemplar de denúncia, inconformisme i rebel·lia no sense llampades iròniques, com va dir d’ella Martí Domínguez.

La seua obra actual ve a ser una síntesi madura de diverses tendències de l’art contemporani: conceptualisme, investigació plàstica, instal·lació, ruptura de fronteres entre les disciplines artístiques bàsiques –dibuix, pintura i volum–, efectes lumínics d’arrel cinètica que introdueixen ritme temporal en l’espai del quadre i dinamitzen cromàticament les ombres projectades en insòlites escenografies. Entre totes elles, potser la proposta més brillant és la invitació al joc interactiu que l’autora proposa al públic mitjançant un enginyós sistema de peces imantades sobre superfícies metàl·liques que faciliten la redistribució constant d’espais tot permetent la pràctica d’una il·lusió activa que recupera aquells dominis utòpics que només a l’Art autèntic li són permesos. Un Art construït des de la raó i des del sentiment en una època en què s’ha pretès edificar cegament el benestar sobre la requalificació del sòl, on la metamorfosi biològica natural ha estat substituïda pel cec procés productiu i les lleis insaciables del lucre.

El treball artístic d’Anna Sanchis té autenticitat, capacitat inventiva i facilitat per a imprimir un sentit simbòlic universal a les percepcions concretes del seu entorn. Al marge de tendències, grups i circuits convencionals, però dotada d’una excepcional perseverança i d’una fecunda imaginació, la seua obra em sembla, per la seua originalitat i rigorosa execució, una de les aportacions més sorprenents en l’actual panorama de la plàstica contemporània.

Cecilio Alonso. Professor de Literatura Espanyola. Centre F. Tomás y Valiente
(Alzira, València). Universitat Nacional a Distància.
© Mètode 68, Hivern 2010/11.

«El treball artístic d’Anna Sanchis té autenticitat, capacitat inventiva i facilitat per a imprimir un sentit simbòlic universal a les percepcions concretes del seu entorn»

Número 68 (2010/11): Després de la crisi