Algoritmes en violeta: Unes notes feministes sobre la relació entre art i ciència
A mitjan anys vuitanta Vivian Gornick va publicar Women and Science. El llibre era el fruit d’una sèrie d’entrevistes realitzades amb les poques dones, de distintes edats, que treballaven llavors en laboratoris de biologia molecular i cel·lular o que duien a terme experiències en el camp de la física, de la química i de la fisiologia. El resultat d’aquelles entrevistes permeté esbossar un panorama de la ciència en femení als Estats Units, la qual cosa trencava amb alguns dels estereotips sexistes més arrelats en l’imaginari col·lectiu. En el curs de la seua investigació, i a pesar d’inserir-se en un món hegemònicament masculí que exercia la discriminació cap a les dones, les entrevistades van demostrar una riquesa de recursos admirable, i això malgrat les nombroses adversitats. Moltes d’aquestes científiques s’havien beneficiat dels avenços del feminisme que va arrancar en la dècada dels seixanta (n’hi hagué que fins i tot es declaraven feministes).
Vint-i-cinc anys després, el 2009, Women and Science va merèixer una reimpressió. En el prefaci Gornick va assenyalar alguns canvis (escassos) i la permanència de moltes discriminacions. El creixent nombre de llicenciades en carreres de ciències no havia modificat el domini dels homes en la piràmide de poder i el reconeixement social el continuaven acaparant els barons. Donar a llum continuava generant incomptables obstacles en les dones, perquè les bandejava durant un temps de la labor analítica i això repercutia en el descens en la valoració i estima de la feina d’una dona científica. No cal dir que el desigual repartiment de tasques en la llar perjudica enormement les dones. Però també ho fan alguns llocs comuns que es resisteixen a desaparèixer: les dones depenen massa de les emocions; no tenen la serenitat ni el cap fred que requereix la disciplina científica; la capacitat d’abstracció és menor. Es tracta d’un conjunt de nocius estereotips masclistes presents en qualsevol forma de socialització, des del bressol mateix, en el tipus de jocs que practiquen xiquets i xiquetes, en l’escola, en la família, en els mitjans de comunicació, en la publicitat, en internet… I això influeix fins i tot en el gènere de la matèria científica fins al punt que s’ha arribat a afirmar, seguint plantejaments sexistes, que hi ha ciències més femenines que no altres.
El sorgiment de l’anomenada segona onada del feminisme en els anys seixanta i setanta ha permès desmuntar l’equació segons la qual la cultura era patrimoni de l’home i la naturalesa de la dona. No obstant això, els prejuís no han desaparegut i el sexisme contumaç prolifera.
El paper de les dones en el coneixement científic ha interessat sobretot a investigadores de les distintes branques de la ciència però ha estat present també en el camp de l’art. Judy Chicago, en la seua obra El sopar (1974-1979), va incloure els noms d’algunes dones de distints camps de la ciència. En aquella obra, de confecció col·lectiva, Chicago va crear un espai format per una taula triangular realitzada amb porcellana, ceràmica i teles. En aquell espai va representar 1038 dones que havien exercit un paper destacat al llarg de la història, 39 de les quals hi són simbolitzades mitjançant seients i vaixella sobre la taula, i les altres 999 lluïen els noms inscrits en el denominat El terra del llegat sobre el qual descansava la taula. Entre les científiques que Chicago va rescatar es compten la matemàtica italiana Laura Bassi, l’anatomista francesa Geneviève d’Arconville i l’astrònoma escocesa Mary Somerville.
Així mateix en l’àmbit anglosaxó destaquen algunes artistes que, si bé no es proposen indagar sobre les causes de la misogínia en els cercles científics o l’exclusió de les dones de l’accés al saber experimental, científic i tecnològic, sí que reflexionen sobre les lectures interessades que n’han fet la medicina i la biologia per reforçar les diferències de gènere. Mary Kelly, en el seu Document pospart 1973-79, introdueix la rellevància de l’angle psicoanalític (lacanià) per preguntar sobre la formació del subjecte (femení i masculí). El propòsit de l’obra consisteix a analitzar les relacions entre mare i fill per mitjà d’un llenguatge científic (gràfics, diagrames, còmputs, taules, nombres), que evita idealitzacions i romanticismes.
Imbuïda també de l’influx psicoanalític, Susan Hiller va concebre Del museu Freud entre 1991 i 1997. L’obra consisteix en un conjunt de materials diversos recol·lectats per l’artista a fi d’evocar una mena de museu antropològic ordenat mitjançant taxonomies; per fer-ho els exposa en vitrines que ocupen dues lleixes longitudinals. En la peça s’inclouen unes capses que contenen relíquies privades, talismans, llistes de termes, fotos que creen una narrativa en què Hiller insereix ambivalències, errors. Això li permet criticar la idea d’ordre procedent del pensament antropològic i psicoanalític occidental.
A l’Estat espanyol, en el context del franquisme final, el Centre de Càlcul de la Universitat Complutense de Madrid (creat el 1966 per un acord entre la universitat i IBM) va veure el desenvolupament de les investigacions numèriques d’Elena Asins. En aquest centre va formar part del seminari de «Generació automàtica de formes plàstiques», on va poder lliurar-se a l’estudi de la computació. I d’aquelles bases va eixir el germen de gran part de les seues obres: escultures abstractes, pintures, vídeos.
En els seus inicis va començar a fer nombres, a traçar punts en l’espai i a unir-los. I aquella base, com una mena d’algoritme, la va incorporar a la seua obra. El seu treball se sustenta en el desenvolupament temporal de les coses. El vídeo exerceix un paper idoni perquè es recolza en el canvi, en la transició que possibilita passar d’un estat a un altre.
