Emocions epidèrmiques en la pintura expandida d’Ángela Bassano

Ángela Bassano (Buenos Aires, 1968) ha insistit a afirmar que l’art no és racional, sinó emocional. Això no vol dir que manque de regles o que no tinga cap relació amb els processos tècnics. Allò que és decisiu és comprendre que l’essència de l’art és, radicalment, poètica, i que la seua «posada en obra de la veritat» suposa una fricció del món (la causalitat instrumental i allò que està a la vora) i la terra (la reserva obscura de sentit que és inesgotable).

Obra de l'artista Ángela Bassano

Ángela Bassano. De la sèrie «Il·lusionisme salvatge», 2016. Tècnica mixta sobre llenç, 130 x 110 cm.

Des de fa anys, aquesta creadora ha sigut fidel als seus instints i obsessions, buscant, més que plasmar la realitat, donar curs a l’inconscient, tractar de sedimentar el real, recorrent a terminologia lacaniana. Apassionada i curiosa, oberta a l’inaudit, Bassano no necessita recórrer ni a l’acadèmic ni al literalisme de les «consignes» de cert art tant polititzat com subvencionat. El seu trajecte artístic ha evitat els llocs comuns o les tendències, buscant energia en el que podrien qualificar-se d’excavacions introspectives. En les primeres obres seues que vaig contemplar, ja fa temps, em semblava que hi dominava un peculiar impuls dibuixístic, com si estiguera desentranyant embolics mentals, traçant laberints que no eren gens angoixants. La mateixa artista indica que en la seua estètica i comprensió vital de l’art ha decidit deixar de costat l’ombrívol i inquietant a favor d’allò que ofereix intensitat i impuls vital.

Penetrar en l’estudi d’Ángela Bassano suposa comprovar, a l’instant, la seua ambició pluridisciplinària, la voluntat de no circumscriure’s a un gènere, estil o material. Fa la impressió que el seu imaginari és un irrefrenable joc combinatori en el qual distints elements van assemblant-se de forma diferent i divertida. El reciclatge i el bricolatge són aquí al servei d’un plantejament postsurrealista (per reprendre aquella concepció de la imatge que Breton va citar d’Els cants de Maldoror, del comte de Lautréamont: «bell com la trobada casual d’un paraigua i una màquina de cosir sobre una taula de disseccions») que no remet a una tropologia metafòrica sinó que manté l’atmosfera de l’enigmàtic.

Obra de l'artista Ángela Bassano

Ángela Bassano. 3er OjO, 2019. Foto de pintura original impresa, metacrilat i llums led, 75 x 75 x 7 cm. A partir d’aquesta obra, s’ha elaborat la portada del úmero 121 de Mètode.

En el Cub del MuVIM de València, en 2023, va dur a terme una imponent instal·lació amb el títol «Què corre per les teues venes?». A propòsit d’aquesta intervenció, Ángela Bassano deia que mai sap que crearà exactament, i «és en la faena quan en vaig comprenent el significat; de vegades, fins i tot l’entenc anys després d’haver acabat l’obra». Vaig poder gaudir d’aquella peça i, des del primer moment, vaig sentir que es tractava d’un exemple perfecte del que Umberto Eco va anomenar obra oberta, tot i ser, paradoxalment, un espai quasi tancat hermèticament. L’espectador havia de moure’s i buscar els buits a través dels quals es revelava fragmentàriament un interior fosforescent, com si estiguérem investigant amb un poderós instrument les connexions neuronals. Cap «perspectiva» era més important que una altra: cada mirada reclamava un desplaçament, un altre punt de vista que, literalment, ens incorporava dins d’aquell àmbit misteriós.

Obra d'Ángela Bassano

Ángela Bassano. Fuga, 2016. Tècnica mixta sobre llenç, 80 x 100 cm.

Bassano sedimenta o projecta la seua fascinació per la llum, en una indagació que és, senzillament, «autobiogràfica», sense derivar mai cap a l’anècdota. El que fa és «il·luminar les seues zones obscures», endinsar-se sense por en el desconegut, tensar la seua imaginació tot cercant una forma dinàmica de la serenitat. Podem classificar, sense exagerar, com a art experimental el que fa aquesta creadora, sempre que entenguem que l’experiment no és una altra cosa que la forma amb què dotem de sentit la nostra vida. Els circuits i «nuaments» de materials plàstics que contemplem al·legoritzen les nostres peripècies existencials, i ens recorden que, sense cap mena de dubte, és més important el procés que el resultat, el trajecte que la destinació final. El bell camí vital d’Ángela Bassano és un joc de llibertat i normes, d’artificis que no remeten a una altra cosa que no siga, com va dir Valery, «la profunditat de la pell».

Alguna vegada, revisant les obres d’aquesta creadora resident a València des de fa anys, vaig pensar que, a la seua manera, ha des-culpabilitzat la noció d’ornament. Davant d’aquell dogmatisme de la modernitat que convertia el decoratiu en delictiu, el postmodernisme estètic va permetre recuperar eclècticament la història i, sobretot, recordar-nos que les configuracions ornamentals són antropològicament necessàries. Ángela Bassano genera una pintura expandida que reinventa el sentit contemporani de la bellesa. Les seues formes borbollejants, cel·lulars, sinàptiques, ens sedueixen i conviden a experimentar la vida tal com s’acaricia una pell estimada.

© Mètode 2024 - 121. Tot és química - Volum 2
POST TAGS:

Professor d’Estètica de la Universitat Autònoma de Madrid.