Comencem per deixar dit que Aurora Valero figura entre els artistes més brillants i singulars de la seva generació. Certament hi hem d’afegir tot seguit que ha excel·lit en la seva condició de professora universitària i d’acadèmica, amb una trajectòria fecunda també des d’aquest vessant. I és veritat que el coneixement sistematitzat, l’esperit d’innovació i la vocació pedagògica incideixen d’una manera integral en la personalitat d’Aurora Valero. Però fonamentalment ens trobem davant d’una pintora excepcional.
La col·laboració que Aurora Valero ha acceptat de fer en aquesta ocasió per a la prestigiosa revista Mètode reflecteix la vigència del diàleg entre les ciències i les arts, com ja trobem entre els antics presocràtics o els polièdrics savis del Renaixement. Bastaria citar Leonardo da Vinci o Miquel Àngel Buonarroti, però també podem esmentar Xenòfanes, que ja assenyalava que «els universos són infinits» i feia aquesta reflexió interessant sobre la naturalesa de la nostra capacitat de representació artística: «Si els bous i els cavalls tinguessin mans i amb les mans poguessin pintar i realitzar les obres que fan els homes, els cavalls pintarien imatges de déus semblants a cavalls, i els bous semblants a bous, i plasmarien els cossos dels déus de la mateixa manera que els seus, cadascun segons el propi aspecte.»
Aurora Valero sempre ha integrat en la seva mirada l’aproximació científica, però alhora ha orientat la seva producció plàstica a pintar el que és proper, el que succeeix dins nostre o el que ens envolta d’una manera immediata. No ens trobem davant d’una paisatgista, sinó d’una intèrpret magistral del gest humà i dels moviments de l’esperit.
Nascuda l’any 40 del segle XX i amb una vocació artística primerenca, va iniciar la seva projecció ja l’any 1964 amb una primera exposició personal, n’ha dut a terme des d’aleshores més de vuitanta de caràcter individual i ha participat en cent noranta salons oficials i exposicions col·lectives. Diversos museus importants acullen pintures seves.
Aurora Valero, que també ha experimentat amb el tapís, el cartell o la ceràmica, ha escrit llibres notables sobre art com El arte de la pintura en la Prehistoria: Instinto, armonía y construcción i El mar pintado: La pintura mural del Mediterráneo antiguo.
«No ens trobem davant d’una paisatgista, sinó d’una intèrpret magistral del gest humà i dels moviments de l’esperit»
Al llarg de la seva trajectòria tan fructífera descobrim una artista de vegades orientada a l’expressionisme líric, en altres ocasions més arrelada en el simbolisme, però sempre amb voluntat de recerca i sempre radicalment humana, perquè és la humanitat, amb la seva realitat concreta i les seves emocions configuradores, la veritable protagonista definitòria de la seva obra.
Recentment ha escrit: «La pintura ha estat per a mi una finestra oberta del laberint des d’on jo m’he abocat al buit exterior, a l’infinit.» Al cor humà, Valero cerca el ressò del batec de l’univers. I aquí és on trobem precisament la porta que ens duu al conjunt de les il·lustracions concebudes per a aquest número de Mètode dedicat al cosmos.
Des de la perspectiva inequívocament humanista a què em referia abans, Aurora Valero s’ha plantejat la seva interpretació sobre l’origen, des de l’explosió primigènia del Big Bang, i la construcció incessant de l’univers, en una creació constant de nebuloses, astres, galàxies… que es formen i que segueixen el seu cicle fins a la destrucció i l’engendrament successiu de nous mons que ens fascinen i que intentem tenaçment d’explicar amb fonaments sòlids. En aquesta multiplicació infinita, adquirim una certa consciència d’abisme, ens colpeix el vertigen de l’escàs volum del nostre planeta i de l’efímera existència que ens és donat de viure, en què, tanmateix, podem participar, gràcies a la ciència i a l’art, d’intuïcions prodigioses, d’avenços formidables en el coneixement. Aurora Valero afronta el repte exigent de reaccionar-hi artísticament sense trair-se estèticament i amb una profunda admiració per l’aventura apassionant del coneixement científic.
En el conjunt d’il·lustracions, Aurora Valero ens transmet les seves percepcions per mitjà d’imatges on la matèria s’acumula per constituir estels i planetes que s’agrupen o col·lideixen. Ens trobem davant d’esclats espectaculars i bellíssims de colors i de formes, d’imatges poderoses que ens fascinen, que ens acompanyen i que ens conviden a deixar-nos endur per la seva enorme força evocadora de traços vius i impactants, tan característics de la meravellosa producció d’Aurora Valero, que tan sovint sap copsar i transmetre les nostres emocions més íntimes i retenir el batec del món amb cada un dels seus gestos.
Aurora Valero s’hi ha deixat endur per l’impuls de la interrogació científica i de la interpel·lació humanista que anhelen saber i que es qüestionen el sentit de les aparences. Ens convida a capbussar-nos en la màgia trasbalsadora del seu art en què ens trobem confrontats amb la solitud essencial de l’ésser davant de l’infinit. Aurora Valero celebra, commoguda i extasiada, la bellesa que el cel transparent de la nit ens mostra i que la recerca científica ens ajuda, pas a pas, a comprendre i a descriure.
